AVAN fa 30 anys i el dia 6 d’octubre ho celebrarà amb la ciutat en un sopar solidari a la masia La Tartana de Matadepera. Després de tres dècades, quin moment viu la fundació? Un moment molt engrescador. Ja ens hem pogut recuperar del cop de la pandèmia i atenem tantes persones com a 2019. La covid ho va capgirar tot. Però ho hem superat. Ara estem centrats en el potencial que té AVAN a Terrassa i en la necessitat de deixar el local del centre cívic Avel·lí Estrenjer, que no reuneix les condicions, i poder estrenar la nova seu al Vapor Pont, Aurell i Armengol. Esperem multiplicar per tres la xifra de persones ateses, com va passar a Sabadell.
En quin punt es troben les obres? La part estructural està acabada i ara tot depèn del finançament. Hem rebut ajuts de les administracions: de la Generalitat, la Diputació, dels fons Next Generation i la cessió del local per part de l’Ajuntament. Agraïm el suport econòmic, però hem de dir que són difícils de gestionar en un projecte d’aquesta envergadura perquè els diners arriben tard. Ara, necessitem una empenta més per acabar el projecte. No volem incrementar el copagament dels usuaris i som una entitat sense afany de lucre, que no genera beneficis ni es pot endeutar.
Com valora el compromís de Terrassa amb el projecte de la nova seu d’AVAN? És molt bo. Volem que aquest sigui un projecte de Terrassa i per a Terrassa. El nostre és un projecte de ciutat, no volem fer patrimoni. AVAN tenia un deute amb la ciutat. Molts usuaris terrassencs s’havien de desplaçar a Sabadell per la manca d’espai al centre cívic. Per això la nova seu és avui la nostra prioritat i la meva personal. Vaig entrar com a sòcia a AVAN l’any 2001 i sempre he tingut clar que aquest era un objectiu a complir.
Com ha afectat l’aturada de la covid als usuaris i a la tasca d’AVAN? Ens ha afectat a tots i especialment a les persones amb malalties neurològiques. Moltes es van quedar temps sense tractament. Ens ha costat dos anys i mig tornar a recuperar-los. Desgraciadament, moltes són malalties neurodegeneratives que han avançat molt. Aquesta és una realitat que sovint no es coneix. Tenim consciència que les demències i les malalties neurològiques afecten la gent gran, però la realitat és que cada cop hi ha més gent jove, per sota dels 50 anys.
És el cas de l’ELA. És un exemple clar, És una de les malalties més agressives, que afecta gent jove i evoluciona molt ràpidament. I els malalts la pateixen amb el cap clar, amb consciència plena del seu deteriorament. Molts han d’afegir a la malaltia el problema econòmic de no poder pagar el suport que necessiten. I els recursos no són suficients, són lents, quan per a ells el temps és or.
Aquí entren les entitats del tercer sector com AVAN? Efectivament. Som el complement, donem suport als malalts, a les famílies i als cuidadors. Suport emocional, terapèutic i d’oci Aquí entrem nosaltres. Arribem allà on no pot arribar l’administració. Tant de bo ho pogués cobrir el sistema públic de salut, però no és així. Per això, és tan important que les entitats socials rebem el suport necessari per continuar desenvolupant la nostra tasca.
Creu que el model mixt publicoprivat en aquest sector és el més adient? Absolutament. Si les entitats especialitzades podem prestar el servei, per què has de crear un de públic? Si hi ha entitats sense afany de lucre que aporten professionalitat i expertesa… el nostre objectiu no són els beneficis, és el bé comú.
La nova seu d’AVAN al vapor Pont, Aurell i Armengol transcendirà la ciutat de Terrassa? La idea és fer un equipament de comarca. És una fita importantíssima per a les persones amb malalties neurològiques i per a les seves famílies. Moltes es veuen obligades des de fa anys a desplaçar-se a Sabadell. Avui, del total de persones que atén AVAN, el 60% són de Sabadell. Ara el que volem és compartir el projecte de Terrassa amb la ciutat, que els terrassencs el coneguin i que el sentin seu.
La nova seu vol ser un centre de neurorehabilitació de referència, adaptada a l’autonomia dels usuaris i amb un gimnàs terapèutic. Creu que podrà arribar a totes les persones que ho necessiten? Ja ens agradaria, però arribar a tothom és inabastable. Per això demanem la complicitat dels serveis socials, els ajuntaments i els hospitals. Perquè podríem fer molt més del que fem si treballem en xarxa. Per exemple, amb les capçaleres, que coneixen la situació del pacient i la realitat de la seva família. On som ara no tenim les condicions adients, però a la nova seu les tindrem.
