Manuel Márquez Berrocal, doctor en Historia Comparada Política i Social (UAB)
Per primera vegada a la història de Terrassa, el 10 de setembre del 1976 es va poder celebrar la Diada nacional de l’11 de setembre en llibertat i de forma legal. De fet, aquesta va ser la primera manifestació autoritzada a tot l’Estat després de la Guerra Civil.
Aquesta va ser la manifestació més multitudinària que s’havia celebrat fins llavors (molt més nombrosa que la de la vaga del 13 de febrer del 1976), ja que va combregar entre 5.000 i 8.000 persones sota el clam de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.
Però aquesta gran manifestació no va ser pas el resultat d’una acció espontània del poble terrassenc, sinó la conseqüència lògica d’un procés de lluita antifranquista molt tramat i organitzat, malgrat les terribles circumstàncies en què es va desenvolupar, imposades per una dictadura brutal. Al llibre “Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)” –que vàrem elaborar els historiadors del centre d’Estudis Històric de Terrassa, Josep Lluís Lacueva, Lourdes Plans i jo mateix– es poden trobar les claus que portaren a l’èxit d’aquesta mobilització.
Un element fonamental va ser la capacitat de mobilització i resposta a la dictadura del moviment obrer, el gran motor de la resistència antifranquista: vagues, manifestacions, detencions dels seus dirigents, tortures, presó, mai van aturar les Comissions Obreres. També ho va ser la lluita política dels comunistes del PSUC i d’altres organitzacions –inclosa l’església popular–, el moviment veïnal, el municipalisme democràtic –que va aprofitar les esquerdes del règim per minar les seves institucions– i, finalment, la política unitària terrassenca davant del franquisme. La tardor del 1968, es crea la Comissió Cívica, impulsada per militants del PSUC, un organisme unitari de partits o organitzacions que lluiten per les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya –anterior a l’Assemblea de Catalunya del 1971 i que el febrer de 1972 serà l’Assemblea Democràtica de Terrassa.
La classe treballadora, majoritàriament d’origen immigrant, farà seva la lluita pels drets nacionals de Catalunya, gràcies a la tasca desenvolupada pels partits comunistes i obrers i la participació d’altres en la lluita unitària contra la dictadura.
Per això, moltes senyeres van lluir per primera vegada als balcons de tota la ciutat, fins i tot als barris populars i treballadors. El 10 de setembre a les 7 del vespre van començar a aplegar-se ciutadans al centre de la Rambla de Terrassa; la policia armada i a cavall –també les secretes– envoltaven els manifestants, a les vuit del vespre van desaparèixer. La marxa va ser un èxit total, milers de persones i centenars de senyeres i pancartes en defensa de l’Estatut i les llibertats democràtiques. La manifestació va anar acompanyada, en tot moment, pel “Cant dels Segadors” i els “visques” a Catalunya i als seus organismes unitaris antifranquistes.
La manifestació l’obria una gran senyera sostinguda pels dirigents de l’Assemblea Democràtica de Terrassa i per destacats líders de l’Assemblea de Catalunya i molts altres dirigents i destacats militants de l’oposició antifranquista.
La unitat antifranquista va demostrar la seva força, capacitat de lluita i utilitat. A Terrassa i a Catalunya la dictadura estava derrotada.
