El president de Creu Roja deixa el càrrec. Va començar com a voluntari, ha liderat la seva modernització i l’ha projectat com a entitat social de referència. El principi, diu, és “anar més enllà del que és imprescindible”
Deixa la presidència de la Creu Roja. Quin és el millor record que s’endú? La dècada del 1977-1987 a la joventut de la Creu Roja com a voluntari. Les excursions, les acampades, les cases de colònies i la gresca constructiva. Sense responsabilitats. I després, l’època en què vam deixar la roba militar i la Creu Roja va passar a ser una entitat democràtica, posant les bases del que ara és. Els anys setanta vam contractar les primeres assistents socials.
L’assemblea local de la Creu Roja és la més activa de Catalunya i és reconeguda a l’Estat per la seva empenta com a agent social. El model s’hauria de replicar? Sempre hem apostat per anar més enllà del que és imprescindible. El projecte del Rebost és un exemple. Podíem limitar-nos a repartir aliments, però els voluntaris van proposar de seguida la necessitat de donar suport emocional i vam obrir aquesta línia de treball. També portem una enquesta a les escoles amb les quals tenim conveni per detectar necessitats odontològiques d’alumnes que per raons socials o econòmiques no poden rebre-les i hem teixit una xarxa amb entitats per atendre aquests casos. Només són dos exemples.
L’esperit col·laboratiu ha multiplicat la projecció de l’entitat? És que cap entitat pot anar per lliure. Als anys vuitanta ja ens vam incorporar al Consell de la Joventut de la ciutat amb els esplais i les joventuts dels partits. Des d’aleshores, la col·laboració amb la xarxa social de la ciutat ha estat constant. No hauríem pogut desenvolupar la nostra tasca sense aquesta coordinació.
Els voluntaris, els joves, són l’ànima i el motor de l’entitat. A la Creu Roja arriben joves inquiets, amb ganes de fer coses, de sentir-se valorats, de trobar persones amb inquietuds com les seves. Aporten idees, ens acosten a la realitat social del moment i treballant amb ells ens traiem anys de sobra. Però també som una entitat molt professional, bolcada en el projecte social. Aquesta simbiosi entre professionals i voluntaris és molt important, perquè voluntari pot ser tothom, però cal una formació per ser més útils.
Projectes com el Rebost, el centre d’acollida per als sense llar l’Andana o la campanya de Joguines per Nadal permeten a la Creu Roja fer un retrat social de la ciutat. Diria que ens hem empobrit? Que vivim a una terrassa de dues velocitats? No diria que la ciutat s’ha empobrit, però sí que hi ha persones en situacions de vulnerabilitat que mai s’ho pensaven. I treballadors pobres, que el sou no els dona per viure. Hi ha veïns del Rebost que critiquen quan veuen cotxes cars a la porta. No saben que són persones que cobraven 3.000 euros a la construcció, que han perdut la feina, la casa i ningú els vol comprar el cotxe. I perquè no busquen feina?, diuen. La feina no surt quan la busques. Jo era electricista i vaig recórrer tots els tallers de la guia Telefònica. Tots prenien nota, però mai trucaven.
Quins són els reptes de futur de la Creu Roja? D’una banda continuar donant resposta a les necessitats i d’altra, treballant el tema emocional. Volem incidir no només en els adults, també en els joves. I en el Rebost, treballar en l’àmbit de la capacitació laboral, reciclant professionalment persones amb difícil inserció laboral.
Deixa la presidència, però continuarà com a vicepresident. Quina llista de deures deixa a la nova presidenta, Anna Bertran? Deixo el càrrec amb una espineta.: no haver aconseguit un local més gran per a la Creu Roja a Terrassa. Ens van oferir un espai a l’AEG, però la inversió era molt gran. Marxo ara perquè em falta l’energia i l’entusiasme, però no em desvinculo. Tenim un equip potent i involucrat. Tinc el millor relleu. L’Anna fa més de vint anys que és a la Creu Roja, coneix molt bé l’entitat i té molta força. Tindrà tot el meu suport que necessiti.
Rebrà la Medalla de la Ciutat. Ho esperava? Doncs ha de dir que em fa molta il·lusió, però aquest no és un reconeixement a la meva persona. És als voluntaris, als professionals, als socis i als col·laboradors. L’any 1998 ja li van donar la Medalla de la Ciutat a la Creu Roja. Ara, la comparteixo. Encara que posi el meu nom, aquest és un reconeixement a tots els que formen part de l’assemblea.
Quin li agradaria que fos el seu llegat a la Creu Roja de Terrassa? És difícil de dir. És que no em cal deixar cap llegat, de veritat. Sempre he defensat l’entitat sentint-me part d’un tot. Potser el meu mèrit ha estat, si és que tinc algun, ser capaç d’entendre les inquietuds més que no pas imposar les meves idees. Sempre he cregut que era la millor manera d’aconseguir el compromís de la gent amb la qual treballes. Tenint-los en compte.
