Quan un barri porta dues zones diferenciades en la seva denominació, ja aporta la idea que, es podria dir, es va forçar una mica la situació per tal d’aplegar-ho tot i deixar-ho com una sola cosa. El cafè d’aquest barri s’ha fet tocant a la zona de l’Escola Industrial, i, per tant, és molt possible, no quedi reflectida tota la realitat de l’altra part, la de la plaça de Catalunya, un indret relativament modern respecte a l’altra.
Com era d’esperar, i més tenint en compte l’època de l’any, amb les aules encara tancades, a l’espera que arribi un nou curs, el comentari més generalitzat fa referència al va i ve d’estudiants.
El tallat, en aquest cas al 365, que frega l’edifici més que conegut, obra de Lluís Muncunill i Josep Domènech i que fou inaugurat l’any 1904, es pren envoltat de persones de totes les edats, algunes en grups i altres en solitari.
La senyora Marcela, d’uns 80 anys, pren un cafè amb llet i una ensaïmada petita, al costat d’una altra dona de la seva edat. “Es nota molt que són vacances, perquè no es veuen estudiants”, deixa anar. És aquest un dels motors del barri, si més no de la zona que està més a prop de ’l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (Eseiaat). Els estudiants, molts que venen de fora, per convertir-se en enginyers del futur.
Moltes botigues
L’Alícia, de mitjana edat, menja un mini entrepà i parla de les vacances que no farà i referma el que ha dit la senyora Marcela. “Moltes botigues d’aquí depenen molt dels estudiants”, assegura. I també els bars, afegeix de seguida.
Els edificis que corresponen a l’Escola Industrial i la plaça de Catalunya són una mica la insígnia del barri. Si, durant el curs lectiu, es passa sovint pel carrer de Colom, des del seu començament, es veuen riuades de joves que surten, entren o, simplement, hi romanen. És un tràfec constant que marca en gran part la vida del barri.
Més amunt, ens diuen, a la zona de la plaça de Catalunya, la situació canvia bastant. Allà hi predominen famílies i alguns comerços, envoltant el punt d’unió. La plaça no és com la Vella o la del Progrés. No. Té una història molt més curta, ja que es va configurar a la segona meitat dels vuitanta.
Aquesta dualitat, agradi o no, és el que ressalta quan es parla d’aquest barri. És un cas com altres a la ciutat, amb dues denominacions aplegades en una que, molt possiblement, promou la confusió. Com diu, de nou, la senyora Marcela, “sense estudiants, ves a saber si tindríem tants comerços”.
