Ser un barri molt extens, pel que fa a la grandària, pot voler dir molt o poc, sempre depenent de l’activitat o de la resposta del veïnat. En el cas de Sant Pere Nord, amb un tros de rambla com és la de Francesc Macià, es pot dir que és, en sentit figurat, tot un monstre urbà. Es comporta, no es pot negar, com una ciutat dins de la gran ciutat.
La seva vida, especialment al voltant d’aquesta rambla, és molt intensa i, especialment a les èpoques estivals o d’allò que en diuen bon temps. Aquesta via dedicada a Macià, no és sols l’artèria principal del barri, el circuit de la sàvia que nodreix d’una especial vitalitat a Sant Pere Nord. Encara més, és també caliu de tota la ciutat.
Un tallat de l’Àpat
L’Àpat és l’objectiu, un bar que representa un bon exemple de nucli de relacions, amb una terrassa a la primavera i l’estiu que fa patxoca. Bona part de la clientela que hi va cada dia és de persones grans que hi troben escalf permanent i companyia. Ens expliquen una anècdota que no es pot obviar. Es veu que un client una mica fatxenda, es va voler fer el graciós amb el cambrer de torn i li va demanar una cervesa amb l’escuma a part. Dos minuts després, el fanfarró tenia a la taula una gerra i un plat de postres ple d’escuma. Literal.
Els que manen
El fet de viure en una ciutat dins de la ciutat provoca comentaris que no es podien fer esperar. Algú es queixa que els que manen només es preocupen del Centre i “ens tenen abandonats als dels barris de fora”. Seguidament, sense temps a rèpliques, un home d’uns 50 anys respon, “ni falta que ens fa, ja ens arreglem nosaltres”. Un cant a l’autonomia, sense necessitat de ningú, molt present en aquests casos.
Un altre dels punts rellevants del barri és la plaça el Primer de maig, on els nens juguen quan poden o els deixen. Quan la bassa de la font tenia aigua, fins i tot algunes es banyaven.
El barri, en la zona més nord i la més sud, es caracteritza per tenir habitatges unifamiliars, molts d’ells (els que no es va endur la crisi del maó) construïts amb les seves mans per terrassencs arribats a Terrassa, a les dècades dels cinquanta i els seixanta, des d’altres zones de la península. Es diu que van ser andalusos els fundadors del barri, al nucli del carrer de santa Magdalena.
Es conviu força bé en aquest barri i, en general, hi ha harmonia. “Conec a gairebé tothom del meu bloc de pisos”, diu un jove , acompanyat de la seva parella. No deixa de ser positiu, en un món on tothom va a la seva.
