[Per Ander Zurimendi i Guillem Plans]
Continuem amb la competició Sabadell vs. Terrassa. El Diari de Terrassa i el Diari de Sabadell ens volem sumar a la rivalitat entre capitals, des d’un punt de vista divertit. Les dues capçaleres hem engegat –de la mà i com a bons germans– una secció que servirà per posar en valor les virtuts de cada ciutat… i també fer enrabiar els veïns de l’altre municipi.
Arriba una nova fase de la batalla: Jazz o Òpera.
Nou nits d’òpera cada any… o dues-centes de jazz?
“It’s been a long, long time”, cantava l’orquestra del trompetista i jazzman Harry James. “Hey baby”. És cert: el camí del jazz a Terrassa té un llarg, llarg temps viscut, d’ençà que va arrelar a la ciutat l’any 1935. Va ser llavors quan es va fundar el Hot Club de Terrassa i no és casualitat que succeís els anys republicans, mentre que durant la postguerra va ser gairebé censurat (si més no tolerat), ja que el règim el considerava com “una cosa de negres” (hemeroteca dixit). I és que el jazz és sinònim de llibertat i multiculturalitat. D’avantguarda.
A canvi, potser de vegades s’ha percebut com una afició esnob. Elitista. Tanmateix, el jazz ha aconseguit imbricar-se amb la societat civil terrassenca. Difícil concebre com a “inaccessible” un gènere musical del qual hi ha actuacions en directe quasi 200 dies l’any. I a preus fins i tot populars, com ara les jam sessions setmanals: fins fa poc eren gratuïtes, malgrat estar dinamitzades per artistes professionals. I és aquí on rau la victòria del jazz sobre l’òpera: els terrassencs gaudim tot l’any del jazz, mentre que els sabadellencs tot just nou dies. O sigui, mentre que la Nova Jazz Cava programa dues jams a la setmana (lindy-hop el i jazz dijous) i dos concerts professionals (divendres i dissabtes), el teatre sabadellenc de la Faràndula tan sols acull òpera nou dies l’any (tres estrenes, a tres vespres de funció per obra).
No siguem demagògics: el cost de programar una òpera és estratosfèric, encara més si és de producció pròpia (que és el cas de Sabadell). Però no és menys cert que entre nou dies d’òpera o 200 de jazz, crec que em quedo amb 200 de jazz. No tant per la qualitat en si, sinó perquè omple el dia a dia de la ciutat. O més ben dit: l’escena nocturna. I sabeu què? Aquell dia de l’any que em ve de gust anar a l’òpera, pujo a la Renfe i em planto a Sabadell. La resta de dies, sona jazz al meu barri.
Actuació a La Faràndula / DT
Un model únic, una referència europea
La importància de l’òpera sabadellenca i la seva magnificència es defensen soles. Només cal passar per una de les obres que la Fundació Òpera a Catalunya estrena a la Faràndula. Aleshores, és fàcil quedar fascinat per la bellesa de l’espectacle. Però per aportar una mica de context, cal saber que som una ciutat d’òpera, tota una referència. Som coneguts arreu d’Europa per produir i exportar òpera a altres ciutats.
Ho fem a través d’un model únic, que no es duu a terme enlloc més. Tot va començar fa quaranta, quan Sabadell va veure néixer una soprano internacional de gran prestigi, que fins i tot aconseguia lloances de la crítica cultural de “The New York Times”. Era Mirna Lacambra, que el 1982 va fundar l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell. D’aquesta manera, aconseguiria descentralitzar l’òpera de Barcelona i equiparar Sabadell a ciutats europees que, tot i no ser capital, tenen una temporada regular amb molta qualitat. No cal divagar més, ras i curt: ho va aconseguir.
L’associació sabadellenca va fer néixer la Fundació Òpera Catalunya, que aquesta temporada ha venut 32.000 entrades. Les obres sempre s’estrenen a la Faràndula i després comença la gira, que aquesta temporada ha passat per catorze ciutats i ha acostat els joves al gènere, ja que les entrades als menors de 30 anys s’han venut a 10 euros. D’altra banda, és necessari recordar que gràcies a Lacambra també comptem amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb seu a Sabadell, que acompanya les produccions operístiques. I també amb l’Escola d’Òpera de Sabadell, en la qual s’han format alguns dels millors cantants operístics de l’Estat.
