[Tessa Julià Dinarès, escriptora]
Margarita Tafanera va néixer als voltants de 1575 i va morir el 1619 penjada a la forca, amb cinc dones més acusades de bruixes. Què va passar per què aquesta dona, amb aquest nom tan peculiar, morís en tan horribles circumstàncies?
De soltera es deia Margarita Montllor, però en casar-se amb Bernat Tafaner, a 16 anys, va passar a ser Margarida Tafanera (la dona del Tafaner). Vivia al carrer de Calabruixa, que no es deia pas així perquè hi visqués ella, sembla que el nom ve d’una planta típica de la zona. El carrer de calabruixa és actualment el carrer del Baix, però en una part que va ser eliminada i que connectava amb el carrer Major.
Era una família que passava moltes penúries econòmiques com es va demostrar el 1599, quan la Margarita va haver de dipositar a la vila una cullereta de plata, tres camisetes dolentes, dos llençolets, un fasset i un cabeç per cobrir deutes que tenia, o que el 1614, el marit i algun dels fills que eren teixidors, van haver de vendre el seu teler de teixir llana per sis lliures i deu sous. Eren el que se’n diu pobres de solemnitat. Davant tanta misèria la família es va veure embolicada en conflictes permanents i amb disputes amb el germà de la Margarita que vivia al mateix carrer. Un dels temes recurrents era que s’acusaven mútuament davant del batlle de caminar pels terrats.
Però el més important és que el 1615 la van acusar de bruixa junt amb altres dones. Passarà uns mesos a les presons de la Santa Inquisició, a Barcelona, però el tribunal va trobar les acusacions infundades i les va deixar anar. Curiosament i en la majoria dels casos, van ser les autoritats civils qui les van acusar, no la Santa Inquisició.
De 1615 fins a 1619, la vila, en lloc de pacificar-se, va anar incrementant la por i el menyspreu a aquestes dones. A la Margarita l’acusaran altra vegada de passejar pels teulats, i tant ella com les altres dones viuran en un ambient irrespirable.
No és un fet aïllat. El segle XVII va haver-hi una caça de bruixes per tot Europa. Van perseguir i assessinar al voltant de 60.000 dones. A Terrassa van ser 19 dones, la majoria d’origen francès, més de la meitat, vídues i pobres. Va passar el mateix a ciutats ben properes com Granollers, la Garriga o Caldes de Montbui.
Bogeria col·lectiva?
Una historiadora coneguda, Silvia Federici, argumenta que va ser una situació orquestrada per robar la dignitat de les dones i ensenyar-les-hi el paper que tindrien en el món que arribava. Les dones acusades, d’alguna manera, trencaven amb l’ideal que es volia imposar de la dona arraconada a l’esfera domèstica per tenir cura de la llar i dels fills i es van atrevir amb les més febles; les dones vídues, pobres, amb comportaments estranys i amb poc suport de l’entorn i que marxaven de la típica dona de casa, com Madó Peirona que no es volia confessar, o com Isabel Benavente que era amant del mestre Jacques i anava pel carrer carregada de ganivets i dagues.
Així doncs, el 1619, el govern de la ciutat obre un nou procés judicial per castigar les bruixes i fa venir en Joan Font, “lo home que va per Catalunya que les conec”.
El mes de maig, la Margarida, juntament amb d’altres, és arrestada a les presons reials del Castell-Palau. Se l’interroga sota turment perquè confessi. El primer testimoni és el seu germà que l’acusa del fet que el té embruixat, a ell i a la seva dona i que per això no tenen fills, també diu que ha sentit que totes es reuneixen els dijous a la nit amb el dimoni.
En els interrogatoris, “l’home que va per Catalunya que les coneix” va provar de rentar amb aigua beneïda una marca que la Margarida tenia l’esquena i com que no va sortir, li va clavar una agulla de debanar, i com que ella no va plorar, va ser prova irrefutable de bruixeria.
La Margarita, en ple turment, confessa que sí, que és una bruixa i que es frega les aixelles amb un ungüent, i que surt volant per una finestra i, arriba al punt on les espera el dimoni tocant la flauta. Tot seguit ballen i que després s’entreguen a una orgia.
En un dels turments, la Margarida va dir “Matau-me, que ben donareu compte a Déu” i això encara va fer créixer la ira dels que la torturaven. Veient-la malferida van tenir la decència de portar-la a l’Hospital (allà on ara hi ha el mercat de la independència), però en sortir l’endemà, va ser atacada per més dos-cents vilatans amb pedrades i bastonades i va acabar malferida i mig moribunda.
Al juliol de 1619 van penjar primer a Joana de Toy i a l’octubre foren sentenciades a morir a la forca la Margarita Tafanera, l’Eulàlia Totxa, la Joana Civita, la Guillema Font, i la Miquela Casanoves. Les van rasurar i les van penjar en un lloc anomenat la Pedra Blanca.
Van ser empresonades, torturades i assassinades de manera vil. No permetem que restin a l’oblit.
