[ Jordi Guillem i M.C. ]
Un autèntic castell de conte amb més de vuit segles d’història
Com en tantes altres coses, Terrassa passa la mà per la cara a Sabadell. Avui toca contrastar dues edificacions difícilment contrastables: el Castell Cartoixa de Vallparadís i la Torre d’en Feu. Comencem pel principi. Mentre que el de Terrassa és una fortificació que data del segle XII (més de vuit segles d’història), això de Can Feu (torre o castell, segons les denominacions més generoses) és un edifici del segle XIX. La decisió és clara: una vegada més guanya Terrassa. Per si algú en té dubtes (que no ho crec), parlem una mica del Castell Cartoixa, una de les peces troncals del Museu de Terrassa. Els visitants no només gaudiran de les exposicions que s’hi troben, sinó que podran fer una visita immersiva a un castell de veritat, amb el seu fossat i la seva torre circular. Està molt ben conservat. Hi ressonen encara les veus de Blanca de Centelles. Berenguer Sanlà i la seva esposa Ermessenda van comprar-li la propietat al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III. I s’hi van fer una residència senyorial, que té per jardí ni més ni menys que el parc de Vallparadís. A principis del segle XIV, la filla de Bernat de Centelles, la ja esmentada Blanca de Centelles, va construir la casa de Castlània, amb una torre circular adossada a la masia. Passejant per l’interior del Castell Cartoixa, un té la sensació de viatjar en el temps, de tirar més de vuit segles enrere i trobar-se cara a cara amb la Terrassa del passat, plena, com l’actual, de bellesa i prosperitat. El Castell Cartoixa és un dels llocs preferits per molts terrassencs per escapar del brogit de la ciutat. Moltes ciutats, Sabadell entre elles, voldrien disposar d’un espai com aquest, amb tanta història i tant passat entre els seus enormes murs. Però no el tenen. I, és clar, s’han de conformar amb això d’en Feu, una mena de torreta d’estil eclèctic ben prescindible.
El castell per controlar l’arribada dels terrassencs més agosarats
No travessa el seu millor moment pel seu estat de conservació debilitat, però tant se val: la seva majestuositat fa inevitable que els forasters que visiten la nostra ciutat l’admirin. Ubicada a l’oest de Sabadell, la Torre d’en Feu (anomenada popularment com a castell de Can Feu i considerada la segona icona més representativa de la ciutat, després de la Torre de l’Aigua), els seus orígens són molt antics, datats del segle XI. En aquell temps, Can Feu no era més que una torre medieval ancorada al costat d’un torrent afluent de la Riereta. Al seu moment, estava envoltada de grans jardins, creats entre els anys 1886 i 1907, i del bosc de Can Feu (desaparegut després de la Guerra Civil). Entre els propietaris d’una de les joies de Sabadell hi havia Pau de Feu, mercader natural de Barcelona, qui entre els darrers anys del segle xvii i la primera meitat del segle xviii va remodelar i ampliar l’antiga torre com a segona residència a l’estil dels palauets setcentistes barcelonins. Més tard, l’any 1747, els Olzina van heretar les finques dels Feu, entre les quals, la Torre d’en Feu. A principi del segle XIX, els Olzina eren una de les nissagues amb més poder econòmic. Josep Nicolau d’Olzina va morir l’any 1924 i tota la finca la va heretar el seu nebot, Guillem de Pallejà Ferrer-Vidal, IV Marquès de Monsolís. L’any 1937, el castell va esdevenir residència d’estudiants de l’Institut Obrer d’Ensenyament, creat a Sabadell el 10 de març del 1937. L’any 1994, es van vendre els terrenys restants de la finca i el castell a una empresa de Sant Quirze del Vallès. Des de l’any 2018, la propietat recau en l’Ajuntament de Sabadell, que el va comprar per uns 25.000 euros a Mas Duran, a canvi de saldar el deute que aquesta empresa tenia per l’IBI amb el consistori.
