Què és “Collage dels Records”? És una iniciativa de rehabilitació psicosocial que, a través d’un record positiu, agradable i únic de la persona, pretén crear una petita obra artística. L’artista visual, la Irene Pérez Gil, acompanya al participant en un procés artístic que acaba amb una obra d’art.
Quina mena d’obres són? D’ençà que vam començar, fa deu anys, aquestes obres han anat evolucionant. Vam començar fent brodats i, més tard, vam canviar a tapissos, però el procés és el mateix.
D’on surt el nom? El nom de collage surt perquè, amb tots els brodats i tots els tapissos, els posàvem junts i era això, una multitud de records positius de cada persona que, junts, creaven com un mapa o alguna cosa més grans de records positius units.
A quines persones va destinat el projecte? Està adreçat a les persones que estan ingressades a la Unitat de Subaguts del Servei Psiquiatria de MútuaTerrassa. És una activitat de quatre dies i abans de la Covid, en l’última sessió participaven els familiars. Era un moment de connexió, que n’hi ha pocs entre la persona ingressada i els seus familiars.
Amb deu anys, podem dir que és una iniciativa consolidada. Sí, es va fer una prova pilot l’any 2013 i vam veure que la percepció era molt bona i vam decidir continuar. Les valoracions van ser tan bones que el centre va apostar per això. Es fa tres vegades a l’any.
Aquesta teràpia es podria extrapolar a altres disciplines mèdiques? Es pot ampliar, per exemple, a geriatria, on hi hauria molta connexió amb això de teixir o brodar. També podria ser en l’àmbit infantil, a partir d’unes edats, perquè són tècniques que podrien aprendre. I també per a persones amb patologies neurològiques i altres.
Són receptius els pacients? Molt. Connecten amb el que fan i superen pors, com no sabré teixir o no ho sabré acabar, i per això incidim en l’autoestima, perquè són una població que, a vegades, comencen coses i ho deixen a la meitat i s’acaben avorrint. Aquí sí que hi ha una elecció prèvia per part de tot l’equip, per veure a quines persones els hi serà beneficiós.
Després de la pandèmia s’ha dit que han aflorat molts problemes de salut mental, però potser ja hi eren de sempre. Amb pandèmia o sense, els problemes de salut mental a la població ja existien. Moltes d’aquestes persones acaben controlant aquests problemes al CAP o amb el seu metge de capçalera i no acaben ingressant. Alguns problemes es cronifiquen i alguns es poden controlar des de l’àmbit més proper. Un ingrés en un servei de salut mental és dur.
L’estigma, però, continua? Jo tinc una visió positiva i he vist una evolució en general i veig que hi ha un canvi pel que fa a la visió de la societat respecte a les persones que tenen un problema mental greu i la gent està molt més oberta.
