Fa quatre anys s’hi van acostar uns productores de TV3. Assabentats que tenien una màquina infantil amb la figura del Curro, van personar-se a la cèlebre botiga de fotografia Foto Estudio Rambla. “Ens la podem endur una setmana, com a atrezzo per un rodatge ambientat en l’any de les Olimpíades i l’Expo 92?”, li van demanar a Emiliano Caballero. I el propietari, divertit, els va dir que clar que sí.
I és que la màquina recreativa infantil de Curro és tota una icona pop de la nostàlgia. Forma part d’aquells anys d’inicis de la democràcia, amb el Naranjito del Mundial, el Curro de Sevilla, el Cobi de Barcelona…
Les botigues no fan gaire diners amb elles, són més aviat un reclam comercial
De fet, la màquina protegeix l’entrada de l’estudi des del mateix any 1992. “Va ser una empresa de Figueres que encara existeix, la Falgas, que ens la va oferir. I la vam comprar, juntament amb una segona màquina infantil -que té forma de jeep 4×4”, explica Caballero. “O sigui, porta 31 anys”, fa el conte mental. Tres dècades fent de sentinella de la Rambla, mirant els passejants amunt i avall.
“Clar, aquí venen pares a fer la foto al seu fill muntant damunt el Curro… Perquè fa 30 anys era ell el que ja s’hi posava, quan era un nen!”, narra Caballero.
També ha tingut possibles compradors. “Ha vingut gent fins i tot de Sevilla, amb idea de comprar-lo. Però almenys mentre tingui la botiga oberta, aquí es queda”, sosté el fotògraf. Certament, aquestes peces van ben pagades per antiquaris, ja que han esdevingut icones pop en el món del col·leccionisme (tan aficionat a la nostàlgia).
De fet, Caballero no la té pas per la recaptació de les monedes d’euro que pare si mares han d’introduir per encendre la màquina durant uns minuts. “Com a molts, cada tres mesos ens anem a sopar amb els diners recaptats. Però poc més”, diu, divertit. “Realment, és un reclam perquè la gent s’aturi davant el negoci”, explica.
Efectivament, tots els botiguers consultats apunten al fet “reclam” com a motiu d’instal·lar la màquina. A la botiga de llaminadures “Somnis de sucre”, per exemple, en tenen dues màquines: una a cada banda de l’entrada d’aquest negoci situat a la plaça Vella. “Això és com un cartell de publicitat”, diu Estefania Navarro.
La progressiva digitalització de la infància no ha fet mella encara en el seu l’atractiu
“Des de fa 24 anys que vaig obrir la botiga i aquí els tinc”, afegeix. Tot i que reconeix que potser “ja no és el que era” en comparació a fa dues dècades, creu que encara tenen molt d’ús. “Agraden molt. És una forma d’oci que encara aguanta, com els columpis dels parcs”, explica Navarro, en relació al món hiperdigital en el que ja estan sent educats els infants d’avui en dia.
Ha tingut màquines recreatives amb forma de cotxe, d’helicopter, de moto…”, enumera. I de personatges, per suposat, com ara Micky Mouse. “Ara tinc un que les criatures reconeixen com de la ‘Patrulla canina”, afegeix.
Però la modernitat s’escola: “Alguns cops he hagut de cobrar un euro amb targeta, per clients que no tenen monedes en metàl·lic”, explica.
Cobi al Petit Palau
Un altre negoci amb una màquina és el bar Petit Palau, amb un pin-ball i una maquina de pilotes. Però el tresor amagat es troba a la barra d’aquesta cafeteria del Raval, regentada pels germans Toni i Juan.
Vora la màquina registradora, aferrades a la contra-xapa de la fusta, tenen unes enganxines de 1992 editades per l’Ajuntament: Cobi en la Terrassa “Subseu Olímpica”.