Dimecres, 28-J, vau actuar a l’Orgull de Madrid. Quin ambient s’hi respirava, davant l’auge de l’extrema dreta? És més aviat impressions personals, però hem vist banderes fatxes a la ciutat i això fa tremolar. També és cert que era una guerra de banderes, perquè n’hi havia moltes de l’Arc de Sant Martí. La gent del col·lectiu hi està més implicada que mai. De totes maneres, parlant amb els organitzadors de l’acte, fa la sensació que també en l’àmbit administratiu s’estan posant traves.
Us identifiqueu amb el col·lectiu… O el col·lectiu amb vosaltres? La direcció és que jo soc gai i sortir a cantar ja és un acte polític. I mira que a les nostres cançons no hi ha gaire temàtica LGTBIQ+, a excepció d’alguna en què reivindiquem la penya que fa unes dècades va obrir camí. Però tenim un públic molt divers, davant del que també reivindiquem i denunciem alguns aspectes de la vida, clarque sí!
A Terrassa actueu a un espai anomenat El Jove (“guinyo, guinyo”). Ha, ha, ha! Bé, nosaltres en tenim 35, ens sentim joves! Però és cert que el nostre públic no és superjuvenil, és més aviat de 30 anys en amunt. La majoria és de la mateixa generació, perquè hi ha molta nostàlgia.
Ara s’alerta del perill d’endolcir el passat, com si tot hagués estat desconflictivitzat… Nosaltres no romantitzem el passat, de fet, som més aviat punkis. I ho fem tot molt paròdic, ens en riem, d’aquella estètica… Ara bé, està clar que els referents pop del passat, com Delfi, són elements amb els quals connectes molt.
L’èxit de “Kitt y los cohes del pasado” està rodat a Torre-romeu de Sabadell. Connexió vallesana? Som de Montcada i Santa Perpètua. La penya que hem viscut a la perifèria connectem de forma diferent. Hem crescut a la Renfe. Hem conviscut amb gent de tot arreu, catalans, però també murcians, andalusos…
Rodatge del videoclip de “Kitt” a sabadell / DT
Tant Terrassa com Montcada són part del Vallès de l’R4 de Renfe… Us sentireu una mica a casa? Doncs quasi. Hem vingut moltes vegades a veure concerts a les sales de Terrassa. Hi tenim amics. Soc sincer, eh? Si no, no ho diria.
Actuar a la Festa Major de Rubí o a la sala Razmatazz? O és una pregunta trampa? Les dues són combinables! Dit això: les festes majors són meravelloses, en les quals tothom pot gaudir de la música, amb independència de la seva butxaca, sobretot ara que la cultura s’ha tornat un privilegi, amb el preu que posen alguns artistes a les seves entrades.
Us definiu dins de l’“orgull xarnego”… O potser és més de classe? Doncs és cert que en algun moment ens van sentir ridiculitzats per certa elit catalana i vam dir allò de reivindicar l’orgull xarnego, però realment som catalans i punt. El que tenim és orgull de classe, consciència de classe treballadora.
La Pegatina també són montcadencs… Existeix un “so Montcada i Reixac”? Ha, ha, ha!” Això és una horterada! No crec que existeixi. Mira, ens estimem molt la gent de La Pegatina, hem anat al “cole” junts, a l’“insti”… I compartim alguns estils, com la rumba i el mestissatge. Però nosaltres hem crescut amb Los Chichos, amb Radiohead, Iggy Pop…
No han cantat cap cançó vostra a “Eufòria”… Potser la nostra música no està en el “mainstream” de TV3! Bé, però ho entenem perquè crec que a Eufòria només fan versions en català. Ara bé, tant de bo algun dia passi!
Per cert, la vostra gira s’anomena “Menudas zorras estams hechas” i a les vostres xarxes socials sempre escriviu amb llenguatge no sexista (en femení genèric). Sureu feminisme! Bé, tampoc som super correctes ni ho fem tot perfecte… Però sempre intentem avançar una mica amb el feminisme. Si hi ha eines que fan la vida més amable per la gent, doncs està guai aplicar-la i fer-la servir en la mesura que puguem.
