D’aquí a dos anys es celebrarà el 20è aniversari de l’aprovació del dret al matrimoni entre persones del mateix sexe. Sembla lluny. Tanmateix, la fita per la igualtat legal no ha acabat amb les agressions a persones del col·lectiu LGTBIQ+. Una vulnerabilitat que es dona especialment en ambients nocturns i de la qual Terrassa no és aliena. Zones de bars i transport públic són els principals espais de percepció d’inseguretat pels joves que no són heterosexuals. Aquestes inquietuds (fins i tot inconscients) condicionen i limiten -a la vegada- l’ús que en fan de l’espai públic nocturn. La manca total de bars d’ambient a Terrassa també és un factor que obliga les persones LGTBIQ+ a desplaçar-se a Barcelona, malgrat que la joventut s’ha llançat sense miraments a les apps de lligar com Tinder i Grindr. Així i tot, una inquietud sobrevola sovint les persones LGTBIQ+ més joves.
Insults a la Rasa
La por a ser agredit intimida gais i trans* a l’exterior dels bars
Probablement, el problema més visible i mediàtic en homes gais i persones trans* són les agressions verbals i físiques a l’espai públic. I més concretament, quan s’hi afegeixen la nit i el consum d’alcohol. És aquí, en l’oci nocturn, quan es produeixen una gran part de les agressions. A Terrassa s’han donat múltiples casos d’insults al carrer de la Rasa i el seu entorn, ja que és la zona on es concentren els pubs i discoteques del centre. En els darrers anys no s’han denunciat públicament agressions físiques, però no és descartable que se n’hagin produït i no hagin estat denunciades.
En canvi, a Barcelona se’n denuncien cíclicament. La darrera, tot just la passada nit de divendres, quan dos nois gais va ser agredit a la platja de Bogatell coincidint amb la revetlla de Sant Joan. Una de les hipòtesis sociològiques és que alguns joves menors d’edat realitzen aquestes agressions com a ritual de pas de l’adolescència a la joventut. En àmbits educatius preocupa que aquests comportaments estiguin sent influenciats per TIk Tok, on s’estan difonent missatges d’extrema dreta i antifeministes.
Violència a Ferrocarrils
Denuncien una agressió homòfoba als FGC de Terrassa
Un altre punt negre per la seguretat de persones LGTBIQ+ és sovint el transport públic. En el cas de Terrassa i del Vallès en general, es centra en les línies de tren, tant de Renfe com de Ferrocarrils. És el cas del ciutadà E. F., qui ha denunciat haver patit una agressió als FGC la nit de dimarts 20 de juny, quan tornava de la feina. El “motiu” hauria estat vestir una samarreta de color rosa i portar una bossa “de dona”, explica ell mateix.
Aquesta percepció d’inseguretat no es produeix amb tanta intensitat en els busos urbans, amb un públic més adult. En el cas de la ciutat de Terrassa els espais d’inseguretat no són tan nombrosos com a grans municipis amb àmplies xarxes de metro, un espai especialment problemàtic i procliu a les agressions.
“Sexili” cap a Barcelona
La recerca d’altres persones com tu
El sexili és el procés pel qual una persona marxa d’un municipi a un altre; sigui fugint d’un ambient asfixiant o poc “gayfriendly”, o sigui per buscar zones d’ambient inexistents a l’entorn d’origen. Per això, habitualment és dona des dels pobles a les ciutats. En el nostre cas, des d’una ciutat mitjana a una gran ciutat com Barcelona. I és que encara que Terrassa -amb els seus 224.000 habitants-, sigui una ciutat prou gran per no sentir-se “ofegat”, té una mancança general d’oci d’ambient. No existeix oficialment cap bar d’ambient; encara menys botigues, cineclubs, sexshops, llibreries, galeries d’art o saunes que conformin una zona geogràfica de referència. Per això, sovint, moltes persones acaben instal·lant-se a Barcelona (almenys una temporada).
Aquest procés té com a part negativa que genera un cercle viciós: com menys referents LGTBIQ+ hi hagi a les comunitats d’origen, més ganes tindran de marxar les noves fornades. Curiosament, és un procés ambivalent: Igual que Terrassa és emissora cap a Barcelona, també podria ser receptora de joves de pobles de la comarca del Vallès, als que Terrassa els dona oxigen.
Els vestuaris de l’equip esportiu
L’entrenador pot jugar un paper clau en la detecció de comentaris ofensius
L’ambient educatiu té una especial rellevància, donat que les persones en situació de vulnerabilitat tenen edats en què encara estan desenvolupant les seves pròpies eines per solucionar conflictes i estan treballant la seva identitat i autoestima. Per això es parla de la implantació d’una assignatura d’Educació Sexo-Afectiva a l’ESO. També és d’especial importància la tasca dels educadors de menors, sempre en la primera trinxera de la intervenció social.
Igualment, un altre àmbit de treball amb adolescents i joves és el món esportiu, especialment l’escolar. El paper dels entrenadors d’equips juvenils és clau, a l’hora d’identificar possibles casos de vulneració de drets i del consegüent treball col·lectiu per revertir la situació.
Unes places sense referents
Quan llueixen els colors de la bandera de Sant Martí al carrer, l’espai és més amable
L’Observatori contra l’homofòbia (OCH) sosté que un dels elements que ajuda a atorgar seguretat al col·lectiu LGTBIQ+ és generar representacions irisades en els espais comunitaris. A Terrassa ja s’han fet passes en aquest sentit, com pintar mobiliari urbà (bancs per seure, i passos de zebra amb les tonalitats de l’Arc de Sant Martí).
També es proposa canviar la iconografia d’alguns semàfors, de forma que a les siluetes de transeünts es puguin veure les icones de dues dones o dos homes. Una altra proposta és incorporar referents LGTBIQ+ en el nomenclàtor de la ciutat, per tal hi hagi referències del col·lectiu que siguin objecte d’homenatge. Casuístiques imprevistes, com el fet que l’alcalde la ciutat sigui gai, també recauen positivament en la visualització d’una normalitat LGTBIQ+.
