Va guanyar el concurs amb una gran solvència en la que, molt probablement, ha estat l’edició més complicada per la durada i altres condicionants. Era un dels candidats favorits des dels inicis del programa.
Guanyar aquest programa és comparable, a escala professional, a alguna altra cosa? Per a mi no. En la meva vida mai m’havia sentit tan orgullós d’alguna cosa, i això que he passat pel món de l’esport, del qual tinc moltes coses bones marcades a la retina, com els ascensos o els gols que vaig marcar. És incomparable perquè neix d’una cosa meva cent per cent i que no té a veure amb un equip, on hi ha circumstàncies externes que entren en joc. És la primera vegada que he fet una cosa així en la meva vida, i la sensació de satisfacció és enorme.
L’interès per la cuina li ve de sempre? Em ve de què m’encanta menjar i a casa som tots una mica sibarites i sempre s’ha menjat de meravella. Quan era futbolista sortia molt de restaurants i m’agradava provar coses i com que vas vivint a llocs diferents, vas coneixent noves gastronomies. Quan vam formar una família i amb les nenes, sortíem menys que abans i d’aquí vaig començar a cuinar a casa. Soc molt curiós i vaig començar a provar coses a casa.
Què el va impulsar a presentar-se a MasterChef? No neix de mi, surt de la família i dels amics, amb la típica broma recurrent de feia anys, dient-me que havia d’anar a MasterChef, que guanyaràs. I jo els hi deia, esteu bojos. Pensava que no m’agafarien, perquè a aquell càsting s’hi presenten milers de persones i aquest any em vaig presentar per primera vegada i em van agafar. Jo ni m’ho creia, però el programa ha acabat anant molt bé i he guanyat. Un somni.
Ha guanyat l’edició més diferent, amb dos programes setmanals, molts concursants… Em pregunten molt per si ha estat l’edició més dura, amb més proves i més concursants que mai, però haig de dir que, dins que ha sigut molt exigent, també em sento afortunat que hagi estat així, perquè he tingut l’oportunitat de cuinar més vegades. Que hi hagués més reptes i més experiències a aquelles cuines, m’ha ajudat a formar-me molt més i a tenir més coneixements.
Els jutges, Samantha Vallejo-Nágera, Pepe Rodríguez i Jordi Cruz, són tal com es veuen a la pantalla? Crec que són com es veuen. És com si fossin de la família de tots i els que seguim el programa coneixem les seves personalitats. Són molt exigents, però això t’ajuda a formar-te i en les seves valoracions, encara que siguin durs, treus molta informació per, després, anar-ho aplicant en els teus següents plats.
Allà es conviu amb gent molt diversa i és fàcil fer amistats, però també tenir desacords. Sí, però això m’ha agafat en una època de la meva vida amb més experiència i més madur. He viscut en molts vestidors de molts equips de futbol, amb gent de diferents edats i de diferents llocs, i m’era més fàcil conviure i relacionar-me amb la resta de companys. Per a mi era una mica semblant a això.
Hi ha companys que els hi ha agradat més el xou que la cuina? No ho veig d’aquesta manera. Si hi ha personalitats tan diferents, és perquè el programa ho ha decidit i han vist persones que poden desenvolupar unes qualitats i tenir una evolució durant el programa. Per exemple, el cas de Luca, que ha estat un dels protagonistes d’aquest any. Que si li agrada més el xou? No, és que ell és així, les 24 hores del dia, cada dia i part de l’experiència l’ha de viure amb la seva personalitat, jo amb la meva i els altres amb la seva. Crec que ell ha après moltes coses en aquest programa, i no només de cuina. MasterChef ha estat per a ell una experiència única i que li ha donat unes eines molt vàlides de cara al futur i que ha de saber utilitzar. Cadascú és com és i no hauríem de jutjar tant perquè tots som diferents i cal acceptar les diferents personalitats.
Ha fet grans amistats allà. Sí, moltes, sobretot el grup que vam arribar a la final. Érem com una família i també amb Jotha i Ana, semblàvem germans. Dels finalistes, Lluís és un gran amic, a l’Àlex l’estimo amb bogeria i Pilu és la meva preferida del programa. Va ser tot molt maco i això sí que és una cosa que m’ha sorprès molt de MasterChef, que vaig entrar i no m’esperava trobar amics i així ha estat.
I en què s’assemblen la cuina i el futbol? Doncs en una cosa que no havia viscut fins que he estat a MasterChef, i és una adrenalina brutal. He entès, també, que a una cuina professional, aquesta adrenalina també existeix. És una feina que desconeixia, perquè fins ara havia cuinat només a casa, no sabia que era així. Quan comences les proves exteriors, t’adones que és com una competició de futbol. I aquella adrenalina que et dona la competició i que pensava que mai més sentiria, ha vingut MasterChef i la cuina a tornar-me-la.
També ha viscut per dins un programa de televisió. Sí, però no sé què m’ha passat, perquè ho he passat com si no fos un programa televisiu. Tenia tantes ganes d’arribar al final que m’he permès el luxe, des del primer dia, de ser jo mateix i he intentat simular en el meu cap com si no hi hagués càmeres. He intentat viure l’experiència al cent per cent i no estar pendent d’això, perquè sabia que em podria condicionar i que em faria no ser jo mateix o no gaudir-ho al màxim.
Hi ha algun moment durant el concurs en què es veu guanyador? Crec que és un exercici que has de fer si finalment vols guanyar. Si tu no et veus com a guanyador, els altres no et portaran a ser-ho. Hi havia una cosa que em donava confiança i em reforçava molt, i era que, quan als companys que marxaven i els jutges els hi preguntaven qui creien que podia guanyar i deien el teu nom, això et recarregava les piles de confiança totalment.
El futur se’l planteja relacionat amb la cuina? Sí, cuina cent per cent, però ara ve el premi del programa i marxo a Sant Sebastià, sis mesos al Basque Culinary Center i també estaré a l’Abac, amb Jordi Cruz i crec que serà una part molt important en la formació i haig d’aprendre molt de cara al futur. I sortirà un llibre de les meves receptes.
Quins són els ingredients que prefereix cuinar? Els salats, perquè jo tenia molt poca base de cuina dolça i de rebosteria i vivia amb molta angoixa cada programa pensant que no toqués rebosteria. M’ha costat molt, però la meva companya, Pilu anava unes passes molt per davant meu i gràcies a ella he acabat amb un nivell que no m’esperava.
Que li aconsellaria a qui es vulgui presentar? És obligatori viure-ho sent tu mateix. La televisió et pot condicionar perquè és un error voler agradar a l’espectador. T’has de mostrar com ets. I quant a la cuina, vas sempre amb molta pressió i a vegades hi ha massa condicionants i el consell que donaria és que no has d’oblidar-te que el més important és que el plat estigui bo. Després ja et rectificaran moltes coses, la presentació o el que sigui, però si està bo saps que estàs salvat.
Quina recepta cuinaria o què menjaria si fos el seu últim àpat? Crec que unes cocotxes de bacallà al pil-pil. És un plat que em torna boig.
