El seu destí apuntava a la desaparició. El seu estat de conservació no era el més ideal i, la recomanació professional era un enderroc parcial. El seu nou propietari, però, va ser determinant per a la seva conservació, no sense un entramat de solucions, algunes gens fàcils i molt costoses.
L’habitatge és una part d’un edifici protegit, obra de l’arquitecte omnipresent del modernisme, Lluís Muncunill. Tot i que aquest edifici, la Casa Santmartí, de l’any 1900, no es pot considerar una de les seves millors obres, és una construcció protegida i la seva conservació volumètrica es va convertir en el principal objectiu del propietari i de l’arquitecte del projecte, Jon Tugores.
Aquesta construcció, pel que fa a la part situada a la zona sud del passeig del Comte d’Ègara, ocupa la zona que va del número 8 al número 26. Els habitatges que comprenen la finca formen un conjunt amb edificis de planta baixa i dos pisos, d’estil eclèctic. L’altra banda és la del projecte de Tugores, la que la seva façana dona al carrer de Sant Jaume.
Situada al carrer de Sant Jaume, forma part d’una finca que també té sortida pel Passeig del Comte d’Ègara, on hi ha un edifici, un pati i aquesta edificació. Aquesta part és com un reducte, del qual no hi ha prou informació escrita, que, possiblement, es destinava al bestiar, emmagatzematge o a alguna funció similar. “No hi ha pràcticament res escrit sobre el tema”, comenta Tugores.
Es va ampliar amb una estructura metàl·lica, fa unes dècades, amb moltes patologies i que respectava ben poc tota l’aportació de Muncunill. Al voltant de l’arquitecte van tenir clar que tot allò que no fos de l’arquitecte egarenc, no es mantindria i es va treballar amb aquesta opció.
Es va fer un estudi de patologies de l’edifici, amb tot detall, i es va parlar amb Patrimoni de l’Ajuntament de Terrassa per fer com una mena de preprojecte, sempre depenent de com estarà l’edifici després de treure tot element superflu i superficial i mantenint l’estructura dissenyada per Muncunill.
La normativa no ajuda
Paral·lelament a aquesta qüestió, hi havia el tema a resoldre. La normativa no ajudava, ja que estava establerta perquè aquest edifici fos amb una fondària determinada, amb planta baixa més un pis. “En aquest cas concret, la normativa no era aplicable, perquè teníem aquesta preexistència semi el·líptica que ja t’hipotecava el projecte sencer”, apunta Tugores. Per tant, com que no es podia tocar res, s’havia de fer una proposta d’alteració de la norma establerta.
Es van fer fins a tres projectes per arranjar una zona que “anava envellint i morint a poc a poc”, comenta l’arquitecte. Al final de l’anàlisi de les patologies de l’edifici, sumat a les possibles solucions amb què treballava el consistori, es va tenir clar que el més sensat era recuperar la volumetria en planta baixa i establir un diàleg amb la part de Muncunill a l’interior d’illa.
Vers al carrer, a on en principi, la idea era tirar una part de la façana, amb la intenció de situar una part per a un aparcament, però, finalment, la façana es va mantenir, es va abandonar l’opció del pàrquing per tal de no incidir més en l’estructura.
“Vam refer el projecte per readaptar-lo i que l’estructura original patís el menys possible”, detalla Tugores. Es va deixar com estava, amb reforços estructurals i es va aconseguir ampliar tot amb un edifici actual, consistent en un exoesquelet que “ajuda a aguantar a l’edifici antic”.
S’han mantingut la façana, l’entrada, les dues habitacions i el lavabo i s’ha inclòs la zona de la llar, un pavelló amb la cuina, sala d’estar i menjador, que, acústicament, funciona a la perfecció per escoltar jazz, una de les passions del propietari, el doctor Albert Canadell. “És una caixa de ressonància perquè soni perfectament el pianista i compositor de jazz Thelonious Monk”, assegura l’arquitecte. El músic dels Estats Units se situa entre els favorits del propietari d’aquest estil i va servir, en part, d’exemple.
Un conjunt de materials
I, per aquest motiu, es va voler treballar amb un conjunt de materials que resulta d’una combinació poca amiga de la reverberació. Entre l’edifici de Muncunill i el de Tugores, l’arquitecte va proposar una gran lluerna, que dona llum constant durant el dia fent de frontissa conceptual entre les dues construccions.
“Era una part secundària de l’edifici i durant uns anys es va utilitzar com a habitatge. Tenia molta amplada i poca profunditat”, explica Tugores. No és un Muncunill “com la Masia Freixa, és menys arriscat”, afegeix i assegura que l’objectiu marcat era mantenir la volumetria de la part afegida feia uns quaranta anys, sempre que es dignifiqués i, això, “és el que hem fet”, manifesta l’arquitecte d’aquest elaborat projecte.
S’ha procurat, a més, que la totalitat de l’habitatge s’adapti a les tecnologies actuals i a criteris mediambientals genuïns, i amb aquesta motivació s’ha comptat amb materials reciclats, sobretot els aïllants. Baixar el consum energètic al mínim, el reciclatge de les aigües pluvials també varen ser un dels reptes de l’arquitecte en aquesta construcció. “La nostra voluntat sempre és ser realment molt proactius en els temes mediambientals, és una constant del nostre estudi fa 25 anys”, apunta Tugores.
Tot, a més, es pot controlar amb el telèfon mòbil. “Des de com obres la porta, la temperatura, calcular o augmentar el gota a gota del jardí, per escalfar la casa, interactuar amb la totalitat del nou habitatge, tot des del mòbil i des d’on vulguis”, afirma Tugores.
Tota la feina que s’ha dut a terme ha comptat, des del primer minut, amb la complicitat del propietari, que ha vetllat perquè l’empremta de Muncunill no desaparegui en cap moment. El nou matrimoni arquitectònic tindrà la vida assegurada uns 110 anys més.
Altres casos per preservar el patrimoni
A la ciutat hi ha hagut altres actuacions en les quals també s’han proposat preservar a la nova construcció els elements considerats com a protegits. És el cas, per exemple, d’un habitatge unifamiliar de principis del segle XX, del carrer del Col·legi, més en concret en el número 3. Era un edifici de planta baixa i pati, que formava part d’un conjunt residencial de sis construccions idèntiques. La seva façana modernista es va restaurar, cosa que no es va poder fer amb la resta de cinc edificis que, en alguns dels casos van desaparèixer i en els altres van passar per alguna reforma que va enterrar el seu passat modernista.
