La gràcia de la ratafia és que n’hi pot haver tantes receptes com persones… O millor dit: “Tantes com les herbes que hi hagi a cada part del territori”, explica Francesc Argemí, de la secció de Muntanya del Kasalet. “Cada ratafia fa gust de la zona on agafes les herbes”, explica en connexió amb la natura.
Hi coincideix Josep Sellarès, de la Colla dels Federins. “I els entorns de Terrassa són indrets molt propicis per recollir aquestes herbes, en tant que endèmiques”, ressalta: la farigola, el romaní… I evidentment també la zona de Sant Llorenç. Ara bé, Sellarès alerta: “Allà no s’hi ha d’agafar, que és parc protegit”. Algunes plantes es poden recaptar bona part de l’any, però almenys n’hi ha una que és de temporada absoluta: l’hipèric, no per casualitat coneguda popularment com a “herba de sant Joan”. Argemí explica, però, que el canvi climàtic apreta: “Ja fa un mes que he vist hipèric florit, quan hauria de temnir una flroació més curta”.
40 dies a sol i serena / DT
En canvi, sembla que la sequera no hagi d’afectar tant el resultat final del beuratge, sosté per la seva banda Sellarès. “És que cada any surt diferent, tot i que posis la mateixa quantitat de flors, perquè els olis essencials que hi porta cada bri és diferent d’una planta a altra”. En el que no hi ha dubte és en el caràcter social de fer ratafia. “Ho fas amb la colla, amb la família… I després, quan ja la tens madurada, la comparteixes amb altres persones”, diu Sellarès.
I si bé és propi de moltes zones de parla catalana, també està estès al Pirineu aragonès, als Alps italians… Igual que al País Basc fan “patxaran” i al sud d’Itàlia el “limoncello”.
I és que el punt en comú és el “do it yourself” (fes-ho tu mateix), amb les herbes que t’envoltin.
Colla de Federins de Terrassa
La Colla dels Federins de Terrassa i de la Creu Alta és molt activa en la divulgació de la cultura de la ratafia. Aquest juny han realitzat un taller per aprendre a fer-ne de casolana, a l’Ateneu Terrassenc. Josep Sellarès va ser un dels ponents, juntament amb els mestres ratafiaires Joan Gràcia i Pere Vivó. El mateix Sellarès anuncia ja que el Concurs d’elaboració de ratafies de Terrassa de l’any 2023 tindrà lloc el proper dissabte 14 d’octubre. Serà la 9a edició i el guanyador se’n durà enguany un premi de 100 euros.
Josep sellarès, al taller de ratafia / DT
Sellarès explica un dels debats del sector: amb herbes seques o més fresques? “Hi ha dues corrents: Uns pensen que millor posar-ne de seca, perquè no té clorofil·la. Però d’altres diuen que llavors queda un gust massa llenyós”. En tot cas, el resultat sempre és esplèndid. “La ratafia no és una beguda de borratxera, no és una ginebra de 3 euros l’ampolla”.
Secció Muntanya del Kasalet
La Secció de Muntanya del Kasalet organitza aquest diumenge una excursió a la riera de Gaià, on recolliran les herbes necessàries i posteriorment faran un taller per distingir les plantes i quantitats i que cadascú dels assistents elabori el seu pot de ratafia. El punt de trobada és a les 9 hores a la plaça de la Creu Gran. “És una zona amb molts de pins i esbarzers i tenim la peculiaritat d’afegir alguna branqueta o tros d’escorça. No li dona massa gust, potser una mica de fusta… Però ens agrada, perquè és simbòlic”, explica Francesc Argemí.
Excursió a la riera de Gaià del Kasalet / DT
En total, hi afegeixen més de 50 herbes diferents. “Tot i que algunes, com el clau, la nou moscada i la regalèssia, l’hem de comprar a una herboristeria, perquè se’n troben fàcilment”, reconeix. I apunta un darrer debat: La base alcohòlica és anís (40 graus), el licor anisat (24 graus) o aiguardent rebaixat (graus al gust)?
Aficionats
“Sempre la fem amb amics”, explica el terrassenc Enric Vila. I és que fer ratafia és, per molts, una acció comunitària i de germanor “. Vila, en el seu cas, fa servir una recepta que va trobar a un llibre a casa de la seva àvia, tot i que matisa que no és pas una recepta familiar que tothom segueixi. De fet, ell també va experimentat amb algun ingredient. “Per exemple, a Argentona tenim un saüc, a un terreny de la família; així que de vegades hi posem la seva flor”, diu Vila.
També hi posen fruita, com cireres. Tot i així, sosté que el més difícil és trobar les nous. “Si tens un amic amb un noguer, tot és molt més fàcil”, diu rient. I un cop estigui el beuratge a sol i ombra, el més important: no obrir-la. “Però jo sóc un ànsies, i el primer cop que en vaig fer, la vaig destapar varis cops per olorar-la”, conclou al final.
