Els Doctor Prats, gairebé tot el grup, han estat cecs aquest divendres a Terrassa.
Eva Permanyer, la monitora, tenia preparada fins i tot una coreografia especial amb un dels temes més famosos dels convidats, “A poc a poc”. Oriol Cors, dels més participatius, no parava de ballar. I ara braços amunt en la rotllana. L’Oriol Cors (bateria) estava amb el Ramon Figueras (trompeta), amb el Miki Santamaria (baix)i i amb el Víctor Martínez (teclats). Són quatre músics terrassencs amb antifaços i ulleres de simulació. Són els Doctor Prats, que aquest divendres han passat unes hores a la delegació de l’ONCE a Terrassa per posar-se en la pell de cecs i discapacitats visuals. Ballant zumba, caminant amb bastons, fins i tot preparant-se un cafè.
La Trini, la Judit, la Sole, el Manuel i els altres usuaris habituals de la classe de zumba de l’Eva han tingut companyia cèlebre. José Juan Rodríguez, director de l’agència a Terrassa, els ha rebut a les portes del local del carrer de Terol, al costat d’Àngela Arnau (tècnica d’autonomia personal), Yolanda Tejada (instructora de tecnologia per a cecs) i altres responsables i usuaris. “Volem agrair-los l’entusiasme que han mostrat per participar en aquesta jornada. Costa molt implicar personatges famosos en aquestes coses i ells des del principi han mostrat molt d’interès“, ha dit Rodríguez.
I, cert, els quatre membres de Doctor Prats han mostrat una predisposició que no sols s’ha destil·lat després en el ball intens, sinó també en les preguntes: i com funciona això, i això altre. Ja han baixat la rampa cap a la sala d’activitats amb antifaços o ulleres de simulació, segons el cas. El Ramon anava agafat del braç d’una monitora. “Una vegada va venir algú de l’ONCE a fer una xerrada al col·le, quan estava a primària, però des de llavors no ha tingut cap relació més amb l’agència“, deia el Ramon de camí a la sala. “Veus alguna cosa, Ramon?”. “Només una mica de llum”.
Jornada de portes obertes
“En jornades com aquesta obrim les portes per compartir els nostres reptes i emocions per avançar cap a una societat més inclusiva i accessible”, ha apuntat Rodríguez. Els Doctor Prats ha format part d’una jornada de sensibilització “perquè la gent es posi en la nostra pell del dia a dia”.
Això és, així ha estat. I quina implicació. Primer, l’Eva ha fet escalfar tothom, taló punta, taló punta, canviem de peu, ara rodonet amb les mans en la cintura, i l’Oriol que es deixava anar, invident però en gaudi emocional. Fins i tot han ballat uns segons el “Paquito Chocolatero”.
Els músics, amb la resta d’usuaris en la sessió de zumba / LLUÍS CLOTET
“”Braços amunt, com si toquéssim el cel!”, ordenava l’Eva. “Vinga, que això us vindrà bé també per als concerts”. Els músics assentien. El Víctor i el Miki amb ulleres que fingeixen discapacitat, el Ramon i l’Oriol amb antifaços, mur total de visió. La companya que li havia tocat al Víctor per rodar i rodar, en desafiament a la prudència, mans agarrades, li demanava que no tingués por. Després un ball com a l’Oest, ara, palmada i agarrar-se del braç. Els músics somreien.
“Oriol, aquí tens una columna“, avisava l’Eva. “És veritat”, i Oriol palpava la columna, amb la qual va estar ballant molta estona sense adonar-se. Una càmera de televisió el gravava de prop, però ell, ni cas. No la veia.
Han ballat “A poc a poc” amb algaravia, tots, discapacitats de veritat, discapacitats ocasionals, abans que la professora acomiadés la sessió amb un exorcisme col·lectiu. “Tots porteu una motxilla imaginària amb coses que no us han agradat aquesta setmana”. I aquestes coses són, a vegades, els obstacles que interposa en el camí diari una societat encara amb un tros quilomètric de superar quant a barreres, i no sols arquitectòniques. Aquest pes de la motxilla podia ser un problema familiar, d’acord, però també “aquest vianant amb el qual heu ensopegat perquè anava mirant el mòbil, o aquesta caca de gos que heu trepitjat”, ha suggerit l’Eva.
A respirar profundament, a pensar en aquests impediments i mans amunt amb energia per catapultar-los al buit de l’oblit, i “a la merda!”. Tal qual.
“Se sent tot fins i tot al carrer”, deixava anar la senyora de la neteja mentre somreia amb ulls grans a les portes de la sala. Acaba la sessió de zumba, però no el repte per als Doctor Prats. Han de recórrer a cegues les instal·lacions. Ramon ha triat auxiliar-se d’un bastó. “Algú m’ensenya a desplegar-lo?”. Així, bé Ramon, molt bé. L’Oriol pujava la rampa intentat endevinar on estava la paret.
Oriol Cors i Víctor Martínez, aquest divendres a l’ONCE / LLUÍS CLOTET
“Ara”, li deia una usuària. L’ Àngela explicava com procedir, com dibuixar un arc en el terra a cada pas per detectar obstacles. El Víctor anava directe a una paret. Estava a punt d’entrar a la sala del menjador. “Compte, que la porta és estreta”, avisava. No era estreta. L’Oriol es ficava amb ell. “Ves amb compte, que tinc un bastó a la mà”, amenaçava el Ramon al seu company. Trompeta versus bateria.
Com preparar-se un cafè a cegues
S’han hagut de preparar un cafè amb càpsules, reconèixer quina era la del descafeïnat, conèixer alguns trucs per diferenciar productes: “Es poden posar en pots diferents, o simplement posar zel en un pot per saber què conté”, ha suggerit el director. El Ramon toca i toca les càpsules. Els relleus ajuden a identificar articles. S’aprecia la D de “descafeïnat”, li ha ensenyat l’Ángela “Es veritat!”. Agafa aquest mòbil, Ramon, que aprendreu com funcionen algunes aplicacions específiques per a cecs. Lliscar, dos tocs a la pantalla, dirigeix-la al producte, farà la lectura, aquí està el codi de barres. I una veu enllaunada diu “llet de soja”.
El Víctor preguntava en veu baixa a l’Àngela per les experiències dels cecs que ja han vist i ja no veuen res. Ells han conegut els colors i les formes de la vida. “Sí, tenen idea visual, però també sentiment de pèrdua”, responia la instructora. El Ramon s’aixeca per posar en marxa la cafetera. Toca un armari. A l’esquerra, una mica més l’esquerra. “Això és una taula”. Continua temptant l’aire en la foscor, Ramon, que estàs a punt de tocar la màquina. “Ja està, la tinc”. Però s’ha deixat enrere la càpsula, maleïda sigui.
“Ha estat molt, molt interessant. És molt heavy tenir aquestes sensacions. Tinc ganes de treure’m l’antifaç per veure com són els espais en els quals hem estat”, conclou el Ramon, trompetista de Doctor Prats, que ha estat cec del tot per unes hores. A poc a poc, els Doctor Prats han caminat lluny.
