“Qui això escriu va néixer al carrer de la Font Vella, 98, juntament amb el meu germà bessó, el Pepito, el dia 3 d’agost del 1907”. Qui això escrivia era en Pere Matalonga Feliu. Entre les quatre parets de l’edifici, un dels seus últims habitants va plasmar negre sobre blanc una breu història de la casa modernista que en els últims dies s’ha convertit en tema de murmuració a Terrassa després de la publicació del Diari de Terrassa de la notícia: la casa reformada per Lluís Muncunill, i on el prestigiós arquitecte va viure durant 20 anys, està en venda. És un edifici catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. Carles Escudé, net de Muncunill i també arquitecte, ha proposat crear allà un Museu Muncunill.
Montserrat Matalonga ha compartit amb aquest diari escrits del seu pare, que refereixen l’origen de les obres i les posteriors modificacions que van transformar a poc a poc la casa pairal, ara propietat d’una altra família terrassenca de l’avior i posada a la venda per una agència immobiliària per gairebé 1,7 milions d’euros. És la casa Ramon Matalonga, carrer de Topete, 68, cantonada amb Sant Quirze, finca de 852 metres quadrats i 1.115 metres quadrats de superfície construïda, aixecada en els anys 1870, modificada després (1914) pel mateix Muncunill. I ara, objecte de debat ciutadà.
Pere Matalonga Feliu era fill de Ramon Matalonga, que va donar nom a la casa, heredada del seu pare, Emili Matalonga, que havia adquirit l’immoble “mitjançant pública subhasta el 26 de novembre del 1891, pel preu de 16.631 pessetes”, per una execució hipotecària. Hi va viure el Ramon, després el seu fill Pere, qui va ser alcalde de Terrassa entre el 18 de febrer de 1952 i el 4 de juliol de 1953. Queda dit que el Pere i el Pepito van néixer el 1907 al carrer de la Font Vella i que l’any 1916 es van mudar al carrer de Topete, una vegada la casa “va quedar enllestida després de la seva reedificació”, va escriure el Pere. “L’estrenàrem el dia primer de juny del 1916, amb motiu de la primera comunió del Pepito i meva”.
Pati de la finca, a la venda per gairebé 1,7 milions d’euros
Pere Matalonga va dedicar passatges de la seva memòria domèstica a l’autor de la reforma (va ampliar un pis i va afegir treballs de fusteria i arrambadors de ceràmica verda i altres paviments ceràmics). “La direcció de les obres anaren a càrrec de l’arquitecte Sr. Lluís Muncunill, el qual era en aquella època el milor de la ciutat en obres diverses i algunes d’un estil gaudinià”, diu, i n’anomena el vapor Aymerich, Amat i Jover i la Masia Freixa, “la qual anys enrere era considerada molt lletja i actualment (en els anys 1970) es pondera com un gran monument”.
Muncunill, recordava Pere Matalonga, va dirigir obres en diverses cases particulars, totes “d’una semblança ben coneguda i que resulten ésser les darreres de la seva vida”. Tal, la casa del Paco Roig “i la dels senyors Badrinas, les dues quasi bessones”. I la del senyor Fornells, “i la nostra del carrer de Topete”. Totes elles “són cases esbeltes i de bon gust interior i exterior”. El protagonista d’aquesta història sí que deixa clar que l’arquitecte Muncunill va viure a la casa i que en convertir-la en habitatge propi “va poder-la estudiar i donar-li les màximes condicions alhora de reedificar-la” .
Modificacions i guerra
Desgrana Pere Matalonga les successives modificacions experimentades per la finca. L’any 1924 es va enderrocar el celler i es van aixecar els safaretjos i el terrat. El Pere i la seva mare van viure durant set anys a Barcelona i a la casa del carrer de Topete s’hi va obrir un portal per condicionar-hi un consultori per a un doctor que va ocupar l’immoble un temps. El 1932 s’hi van fer una cuina petita i uns lavabos, així com una escala exterior. Després, una cambra per a minyones. Va esclatar la Guerra Civil i la casa, expropiada, va ser sostre per a refugiats.
Detall d’una façana de l’edifici, que està catalogat / NEBRIDI ARÓZTEGUI
El Pere afirmava que l’edifici va patir danys i que “va costar molt de restaurar”. Però el preu de la rehabilitació era el d’abans de la guerra i la restauració es va afrontar “immediatament”. El Pere i la seva dona, Maria Antònia, tenien “una bona collada de fills” (deu) i la família necessitava “lloc i esbarjo”. El Pere va acordar amb els seus germans el retorn a Topete, l’any 1953, des del carrer de Sant Antoni, on havia residit un temps. Van seguir les obres. En els anys 1970 es van escometre reformes “a l’estil de la nova era”: serveis, “electrificació” i “protecció de les finestres amb bones reixes” contra els lladres. “I prou fins ara. La casa es conserva molt bé i l’anem apedaçant en el que es malmet. Però encara fa goig i és sumptuosa”, acabava el Pere.
Aquelles palmeres al pati
Ell va morir l’any 1979. La seva vídua, Maria Antònia, l’any 1999. Un any després els hereus, dos fills, van vendre l’immoble a un empresari del sector elèctric i aquest, a la família que n’és l’actual propietària.
Montserrat Matalonga Amat (1944), filla de Pere Matalonga, no va voler veure “La teranyina”, la pel·lícula d’Antoni Verdaguer rodada en part a la finca. Li feia mal.
“Estic convençuda que al final la casa serà per a Terrassa com a bé cultural. Em faria il·lusió veure-la ressuscitada”, proposa la Montserrat. Ella va viure a la casa Ramon Matalonga fins que es va casar, el 1967. Set germans van romandre allà: “Em vaig adonar de com de bonica era casa meva quan vaig marxar d’allà. Aquell menjador, aquells mobles, les palmeres al pati. Era una casa oberta i molta gent m’ha recordat que hi venia a menjar pa amb tomàquet i xocolata desfeta”.
