On estaríem avui si el vigor de la Terrassa dels anys 30 no s’hagués vist escapçada per la Guerra Civil? La pregunta és quasi una ucronia, un exercici de mirada amb el retrovisor al passat. I si no hagués passat tal succés?
Però si aquesta especulació de futur se’ns escapola en la imaginació, allò que sabem del cert és com era la Terrassa -creativa i dinàmica- del primer terç del segle XX. La que va ser escapçada pel cop d’estat de 1936. És justament la Terrassa que contextualitza el llibre “Joan Rusca i Avellaneda (1886 – 1936). La Terrassa escapçada per la Guerra Civil espanyola”, publicat per la Fundació Torre del Palau i presentada dimarts. Un títol suggerit pel sociòleg i historiador Salvador Cardús, també autor del pròleg del llibre.
L’assaig recorre la figura de Rusca i Avellaneda, polifacètic ciutadà i fotògraf. Va ser assassinat l’estiu de 1936, juntament amb el seu fill Salvador (en un “crim vulgar”, però que els feixistes es van apropiar com a víctimes).
El llibre està coescrit, no per casualitat, pel seu net, Jaume Pallarols Rusca, així com per la historiadora Ana Fernández.
“Constatem el vigor associacionista existent a Terrassa des de principis de segle XX, hem pogut comprovar una vegada més l’empenta cultural que existia i se’ns ha fet palès l’afany individual que se sentia pel coneixement”, explica la pròpia Fernández.
L’esperanto
A principis del segle XX, per exemple, es donava a conèixer, dins l’àmbit terrassenc, un nou idioma universal creat pel polonès Ludwik Zamenhof: l’esperanto. L’entusiasme pel nou idioma a la ciutat va fer possible que per la Festa Major de 1912 se celebrés a Terrassa el III Congrés Esperantista Català.
Sortida de fotògrafs / ARXIU RUSCA I AVELLANEDA
També entorn del 1910 obren les seves portes les escoles de Vallparadís i Mont D’Or, considerades pròpies del model pedagògic que propugnava la corrent social i artística coneguda com noucentisme.
De fet, el noucentisme suposa un intent de renovació de la cultura catalana (en contraposició al modernisme), apropant-la a les innovacions produïdes en l’acabat d’estrenar segle XX. També sosté un ideari polític de reivindicació del catalanisme. El principal teòric del moviment serà Eugeni d’Ors, qui visita Terrassa en alguna ocasió i deixa una gran empenta en alguns intel·lectuals de l’època.
El noucentisme
“Vàrem descobrir en Rusca i Avellaneda un perfil social i cultural noucentista gairebé al complet. Era culte, però no lletraferit, amava la música clàssica i sentia un profund amor pel seu país”, descriu Ana Fernández.
Tota manera, els corrents artístics reeixits a Terrassa són nombrosos, al llarg del segle XX i fins l’esclat de la Guerra Civil.
Per una altra banda, l’any 1914 es crearà també el Gremi d’Artistes de Terrassa, I tan sols quatre anys abans, el 1910, sorgirà el Centre Excursionista de Terrassa (CET). Rusca i Avellaneda en serà membre impulsor d’ambdues entitats.
L’excursionisme
El Centre Excursionista, tanmateix, naix amb un vessant no tant esportiu com avui en dia, sinó de recerca de coneixement científic. “Era una ciutat que bullia. Tan sols a Terrassa, hi havia més de 15 grups excursionistes”, contextualitza el seu net, Jaume Pallarols.
La Castellassa de Can Torres / ARXIU RUSCA I AVELLANEDA
Serà un Centre Excursionista , a més a més, molt lligat a la fotografia. “A tot Catalunya, excursionisme i fotografia artística van anar sempre de la mà”, explica al seu torn Fernández.
De fet, la fotografia i la cinematografia experimentaran un tsunami en aquells anys. “I aquest esclat de passió tecnològica es va fer visible mitjançant les exposicions i els concursos que es celebraven les entitats”, diu Fernández.
Rusca i Avellaneda comença amb una curta etapa dedicada a la professional al seu estudi del carrer de la Rasa, numero 112. Posteriorment, s’hi dedicarà de forma artística, més aviat vinculat al Centre Excursionista i els seves passejades de diumenge als entorns naturals propers com Sant Llorenç, el Montcau, la Mola, la casa nova i la vella de l’Obac…
Concursos fotogràfics
Rusca i Avellaneda és un gran practicant, així com molts altres aficionats a Terrassa. Pallarols hi incideix: “En la nostra investigació, ens adonem què a partir dels concursos fotogràfics, hi ha molta gent connectada”. De fet, al seu llibre apunten fins a 300 entitats actives llavors.
També la ciutat dels casinos. “Però llavors no sembla tant que facin distincions entre casinos bons i dolents, sembla que la participació és bastant interclassista”, afegeix Pallarols.
També destaca el món radiofònic. De fet, el propi Rusca fundarà l’any 1928 el Radio Club Terrassa –on fou el seu primer president-, així com l’Associació Protectora d’Ensenyança Catalana. “I tot això, entre grans tensions polítiques”, matisa Ana Fernández.
Un bateig familiar / ARXIU RUSCA I AVELLANEDA
L’assassinat, el 1936
La mort de Joan Rusca i Avellaneda s’emmarca en una zona boirada i difosa.
Va ser assassinat l’agost de 1936 a Pedralbes, on s’amagava a casa d’una amistat. El seu fill Salvador l’havia anat a veure des de terrassa. Però en baixar en Ferrocarrils, va ser seguit per desconeguts fins l’amagatall del seu pare. I va ser allà, amb 50 i 21 anys respectivament, on els hi van donar mort.
“Sense ser un gran industrial ni res especial, el meu avi va patir les conseqüències de la guerra”, explica el seu nét Jaume Pallarols Rusca. “La guerra desferma les passions, els odis i fomenta els ajustos de contes”, enraona. “No representaven a cap oligarquia, no formaven part tampoc d’un confessionalisme religiós de cops al pit ”, afegeix la historiadora Ana Fernández.
“Va ser una brutalitat, que tant bé qualifica Joan Duch al llibre “Anys negres”: el cru crim vulgar va ser camuflat de feina revolucionària. I va ser senzillament això”, resumeix Pallarols.
Tanmateix, la seva mort serà reivindicada com a pròpia pels feixistes. “Quan érem petits, anàvem al cementiri i veia la placa de l’avi i del tiet, en la que es llegia que havien estat ‘Caídos por Dios y por España”, recorda Pallarols. “Però no és cert: No va ser per Déu ni per Espanya”.
I no van ser les únics, que no són assassinats degut al conflicte ideològic. A parer de Pallarols, es tracta “d’una franja de gent, de la que no se’n parla; són morts amortitzades”.
Per això, aquests assassinats s’endinsen en la boira. “Quan parlem sobre les víctimes de la Guerra Civil, solem parlar dels seus morts i dels nostres morts. La historiografia tradicional tendeix a adjudicar-los una presa de partit molt cainista, excessivament maniquea, o eren d’un bàndol o eren de l’altre”, enraona Fernández.
“L’assignatura de la reconciliació encara està per aprovar i aquest tractament respon a un dualisme que no ho explica tot, allunyat del revengisme ideològic o de classe”, conclou.
