Marcel Taló Martí, historiador-CEHT
El matemàtic i meteoròleg nord-americà Edward Lorenz (1917-2008) estava particularment interessat a descobrir per què és tan difícil encertar la previsió del temps. Conscient que en determinats tipus de sistemes dinàmics un lleuger canvi a les condicions inicials podia donar lloc a resultats ben diferents, el 1972 publicava un article acadèmic en què es preguntava fins a quin punt l’aleteig d’una papallona al Brasil podia provocar un tornado a Texas.
Certament, no només costa predir el temps meteorològic, sinó també el temps històric. Per al cas que avui ens ocupa, fa cent anys –i potser ni tan sols cal recular tant temps– poca gent hauria estat capaç de predir que Terrassa, sinònim de vapors i xemeneies, esdevindria sinònim de jazz. És una d’aquelles contradiccions tan nostrades i que conformen una identitat força particular: sense ser terra de castells, tenim una de les millors colles castelleres del país; i sense ser cap land alemany, disposem d’un frànkfurt a cada cantonada, per posar alguns exemples. A vegades normalitzem coses extraordinàries només pel fet que són quotidianes. Per això, resulta pertinent preguntar-se: per què Terrassa ha esdevingut una de les capitals del jazz al nostre país?
Per seguir la metàfora de Lorenz, si el tornado a Texas fos el Festival de Jazz, podríem plantejar-nos fins a quin punt l’aleteig de la papallona al Brasil fou l’arribada a Terrassa d’un tècnic tèxtil holandès a mitjans de segle XX. Venia a fer classes a l’Escola Industrial, tot i que entre classe i classe va tenir temps de fundar el primer grup de Jazz de la ciutat: Swing Society. Ens referim a Wim van der Brüggen, amant del jazz i gran clarinetista. Amb 17 anys va guanyar un concurs amateur de bandes de jazz als Països Baixos, motiu pel qual va actuar a la televisió nacional neerlandesa. Tot i que, entre la feina i la família, no s’hi va poder dedicar gaire temps, va deixar plantada la llavor. La promiscuïtat dels músics de jazz a l’hora de conformar noves bandes, l’augment de públic i l’impuls de joves músics van fer la resta: el 1969, deu anys després de fundar el Club de Jazz de les Joventuts Musicals (1959), ja hi havia tres formacions de jazz estables a Terrassa. I la xifra va augmentar amb el temps. De fet, un dels trets característics del Club de Jazz serà l’impuls i la creació de nous grups i la seva promoció més enllà de Terrassa.
Certament, hi havia altres papallones aletejant, i no només a Terrassa: aquí a casa, les audicions comentades que organitzava Salvador Alàs a les Joventuts Musicals, per exemple, i també l’entusiasme d’un grup de joves (Grau, Farràs, Font, Escudé…); però ciutat enllà, la represa d’una certa activitat jazzística on hi havia hagut Hot Clubs abans de la guerra (Club de Jazz de Vilafranca, 1954, l’empenta des de Granollers, l’obertura del Jamboree, a la plaça Reial de Barcelona, el 1959…). I, més endavant, a redós d’un ambient cultural cada cop més inclinat a l’antifranquisme, va començar a aglutinar sectors contraris al règim.
El cas és que, anys després de l’arribada del tècnic tèxtil, va venir la vella Jazz Cava (1971) (ubicada al carrer de Sant Quirze, 22), que en una sola temporada programava tants concerts (80) com se n’havien programat entre 1959 i 1971. Una sala reconeguda i estimada arreu, tant pel públic com per músics de la talla de Tete Montoliu o Vicenç Vacca. I amb el desè aniversari de la Jazz Cava, es va plantar la llavor de la 1a edició del Festival de Jazz de Terrassa (1982). I, anys després, tot i el tancament de la Cava per desacords amb el propietari del local (1985), la campanya no reeixida “Del Soterrani a l’Àtic” (1987), i la crisi oberta amb l’edició olímpica del 1992, va acabar arribant la Nova Jazz Cava (ubicada al passatge de Tete Montoliu), que va permetre reprendre la programació d’una temporada estable de jazz a la ciutat. A més, la professionalització del club de jazz va donar estabilitat al projecte i va garantir el relleu generacional. I des del 1999, el Pícnic Jazz. Un no parar, vaja. Un autèntic tornado de jazz que sacseja la ciutat cada temporada no només amb la programació regular a la Nova Jazz Cava, sinó també amb un festival que combina grans estrelles internacionals amb músics locals emergents amb una clara voluntat d’acostar al gran públic el jazz fent concerts a l’aire lliure.
Lorenz conclou el seu article admetent que no es pot respondre amb seguretat si una papallona és capaç de desencadenar un tornado. De la mateixa manera, tampoc podem resoldre categòricament que l’arribada de Van der Brüggen fos determinant per divulgar i popularitzar el jazz a Terrassa. Seria, amb tota certesa, exagerar i no ser just amb les persones que, des de fa més de 50 anys, han donat cos i ànima al club de jazz.
De totes maneres, valgui aquesta petita anècdota per demostrar que, en determinats casos, la feina tenaç, constant, quotidiana i ambiciosa d’un conjunt de formiguetes poden desencadenar, a llarg termini, un festival de Jazz, una colla castellera de primer nivell o una gran obra de teatre, per posar alguns exemples. Cal realçar la feina diària del teixit associatiu, que, a la pràctica, és la que garanteix que hi hagi èxit de públic i de talent local quan venen les grans diades o els grans festivals. No hi ha ecosistema cultural que s’aguanti només a cop de gran esdeveniment. I la història del jazz a Terrassa n’és una bona demostració.
