Va ser Paco Candel qui, l’any 1964, publicava el seu assaig sobre la integració a Catalunya de les famílies migrants de la resta de l’Estat. “Els altres catalans”, probablement l’obra més icònica i coneguda per explicar la Catalunya de la segona meitat del segle XX.
Parafrasejant-lo, nosaltres ens titularíem “Els altres terrassencs”. De fet, tant Terrassa com Catalunya han viscut tres grans migracions en el darrer segle: la de principis de segle, coincidint amb les obres del Metro de Barcelona i l’Exposició Universal de 1929; la dels anys 50 i 60 ; i els migrants estrangers a partir dels anys 90.
La família de Manel Márquez (nascut el 1962) pertany a la segona. L’expresident del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) anunciava aquest dilluns que, tal dia com el 6 de març, però de l’any 1973, la seva família havia arribat a Terrassa. O sigui, 50 anys.
De fet, el major nombre de migrants a Terrassa van arribar entre els anys 1955 i 1965, una dècada en la qual cada any creixia la població de Terrassa per damunt del 4%.
“Jo arribo amb 10 anys a Terrassa, i venint de Balsareny (Bages) -on el meu pare estava destinat- em vaig trobar amb una ciutat molt fosca, sorollosa, amb l’olor del tèxtil que ho impregnava tot”, explica Márquez. El seu pare, agent de la Guardia Civil, és enviat a la caserna del centre de Terrassa. “Per anar cada dia a escola, passàvem per la fàbrica Torredemer. Bé, de fet, tot el sector entre la Rasa i la Vint-i-dos de juliol eren vapors i fàbriques”, recorda.
Obres del sector Sant Llorenç / ARXIU MUNICIPAL
“Va ser un gran impacte personal, perquè vivíem a una quadra, literalment”, prossegueix. “Em va costar l’adaptació. Jo em feia amic dels altres fills dels guàrdies civils, que no dels oficials, que eren uns ‘ricatxons’”.
Vambes Puma i la Vespino
En aquells anys de colla adolescent i juvenil, Márquez anirà percebent diferències entre els fills de les famílies migrants i els fills dels catalans. “Ens movíem pel centre i existia un rebuig mutu. Els ‘pijos’ i nosaltres. Es que estàvem a la Plaça Vella i ja veies que la forma de vestir era diferent”, explica.
Per exemple, Márquez recorda que no va tenir unes vambes Puma fins als 17 anys (abans només li compraven Tórtolas). Vestien més de mercadal. “Si tenies una moto Vespino, llavors també veies a quina classe social pertanyies”, enraona gràficament.
Són anys en els quals el PSUC de la clandestinitat i la Transició aconsegueix forjar una aliança a Terrassa entre catalanistes de classes mitjanes altes del centre i sindicalistes migrants dels barris. Un sol poble.
Autoconstrucció: la Maurina
La ciutat, de fet, es coneguda com “Terrassa la roja”. S’ha forjat el malnom amb l’esforç de les onades migratòries, que s’intal·len en dos tipus d’habitatges diferents. Per una banda, les cases d’autoconstrucció. Ca n’Anglada, les Arenes i la Maurina seran els tres grans barris. “Aquí no es feia amb xapa i fusta, tipus barraca; es feia amuntegant totxos per fer quatre parets i després uralita per fer el sostre”, explica. “Eren quasi infrahabitatges, en fi, un esglaó per damunt de les condicions d’una barraca”, explica.
Precisament a la Maurina neix Emili Díaz, l’any 1950. I més concretament, al carrer de Núria, paral·lel a l’Àngel Sallent (que feia divisòria amb Ca n’Aurell). El seu cas és diferent: és la primera generació nascuda a Terrassa d’una família migrada en els anys 20. “El meu pare arriba l’any 1927 a Catalunya, amb 9 anys, des d’Andalusia. La meva mare també va arribar d’allà. I a tots els fills ens diuen: heu d’aprendre català!”.
Célebre míting del PSUC al pavelló Sfèric, l’any 1976 / DT
De fet Díaz sosté que l’afany d’integració lingüística també hi és present: “Allò de la immersió el teníem molt vívid. Havien arribat abans de la Guerra Civil i sabíen que als vapors i fàbriques es parlava en català, així que ens protegien laboralment”, explica Díez. “En canvi, amb el franquisme ja s’implenta absolutament el castellà per tot i les persones que migren no veuen necessari aprendre el català, que de fet està prohibit”.
Díez, a més a més, apunta que el seu pare era d’idees llibertàries, proper a la cultura, i que el respecte al català va ser donat.
Els seus records li porten al barri. “Li dèiem el barri de ‘las latas’. Perquè tothom hi abocava llaunes… I perquè les cases d’autoconstrucció eren fetes de xapa, sobre tot la teulada.
Polígons: Sant Llorenç
La segona fórmula eren els “polígons” d’habitatges, que tindran en Sant Llorenç i Can Jofresa dos grans exponents.
El jove historiador Bernat Pizà, a la monumental obra “Una història de Terrassa”, enraona: “Les promocions d’Ègara, Sant Llorenç i Montserrat eren a quilòmetres del centre i separades per terrenys agrícoles. L’aïllament de les noves barriades respecte els barris històrics no va ajudar gens a la cohesió de Terrassa com una soca ciutat.
La gent dels barris, tant d’autoconstrucció com les promocions socials aïllades, fan servir la frase “anar a Terrassa” quan es desplaçaven al centre. I de les mancances (asfaltat, aigua, llum) en naixerà el potent moviment veïnal dels barris.
Tanmateix, aquestes migracions es tanquen a finals dels 70, amb la crisi del tèxtil (que seria l’inici del procés de desindustrialització a tot l’Estat).
Però queda tota una herència, que arrosseguem fins avui. “Es va generar una ciutat dual, entre Centre i perifèria”, explica Márquez. “I encara avui, al 2023, es manté. Si veus els indicadors d’ingressos, de capacitació professional, o d’esperança de vida, veus diferències. Això implica que hi ha un cert component de classe social”, explica.
Efectes de la riuada de 1962 / DT
Dos mons paral·lels? “Catalanets” del centre i “quillos” dels barris? “Crec que es manté una divisió, en la forma de vestir, de fer… Però avui cal introduir el món de les persones migrades estrangeres, amb orígens culturals molt diferents”, explica Márquez, qui precisament ha estat professor d’institut. “Quan es relacionen? Quan perceben que tenen interessos en comú”.
“Les dues Terrasses”
De la caòtica construcció urbanística del segle XX se’n deriva la segregació espacial a Terrassa. Podria ser que “catalanets” i “quillos” no ens identifiquem mútuament com a membres de la mateixa col·lectivitat? El regidor Noel Duque (qui ha portat polítiques de joventut i està vinculat amb els esplais als barris), creu que la dualitat es manté. “Molta gent parla de dues Terrasses”.
“Ara bé, crec que cada cop es relacionen més entre ells. Potser per les xarxes socials, per sortir de bars… Però la gent jove, sobretot, té més mobilitat per la ciutat”, apunta.
“Abans, la dicotomia identitària era determinant per complet. Però ara, diria que et trobes ‘xavals’ de tots els barris compartint oci, ideologia o espais de qualsevol cosa”, remata. De fet, quan recorda la seva infantesa a Can Tusell, parla així: “A finals dels 80 i principis del 90, cada barri tenia una vida pròpia, un sentiment de pertinença molt poderós. A cada lloc tenia els seus trets idiosincràtics”.
I de Can Tusell a Can Trias, de la mà de Belen Sancho. “Jo vinc d’una infantesa molt xarnega, a Can Trias, un barri de Viladecavalls però fronterer amb terrassa”, explica l’educadora social Belen Sancho. “No és fins que arribo a la universitat que connecto amb persones d’un perfil molt diferent”, segueix. “Abans pensàvem que els catalanoparlants eren gent benestant, però llavors m’adono que classe treballadora no només ets tu; que hi ha gent del centre que també té problemes per arribar a final de mes”, afegeix Sancho.
Parlar català
També és el moment en què, per voluntat pròpia, passa a utilitzar el català com la seva llengua vehicular. “Mira que al barri, fins llavors, de català només l’escoltava als professors d’escola o quan feies algun tràmit amb l’Administració”, explica Sancho.
Hi coincideix Noel Duque. “Quan venia algú a parlar en català ens semblava estrany. Era un estranger al nostre barri!”. I afegeix una reivindicació de futur: “Abans i ara, depèn on neixis, tindràs marcat quins seran els teus amics. Però hem d’aspirar a que el barri en el que deixis no determini les teves possibilitats econòmiques i d’accés a l’educació i cultura”.
Però, com és la tornada al barri. Com se sent ara Belen Sancho? “No m’oblido d’on vinc, però tampoc visc on estava abans”, diu, apuntant a què pateix una eterna contradicció. “Les meves amistats més pròximes actualment no són del barri, però quan hi torno, m’hi sento més identificada”, explica. “M’ajunto amb un conegut que no ha estudiat a la universitat, sinó que està a la fàbrica, però no hi ha diferència de valors. Ens podem mirar de costat”, remata.
Tot un repte sociològic pel cronista Paco Candel, qui va morir l’any 2007. Un món canviant i contemporani què, tanmateix, beu tant del passat.
