Joan Boldú
L’arribada de carnestoltes em suggereix, fent volar la imaginació, que és la festa en què se’ns recorda que ens vestim amb disfresses i màscares no un dia, sinó tot l’any.
Hi ha diferents maneres de mirar la societat contemporània. Una d’elles és veure-la com el teatre del món, un vell tema que impregna, també avui, la vida quotidiana i en què l’ésser humà és un actor i el jo, el suport d’un conjunt de màscares.
No existeix cap ésser humà que no sigui social, ja que és social per naturalesa; i ser social, avui, és posar-se màscares per tal d’ocupar certes posicions en relació amb els altres. És així com s’esdevé persona: representant uns rols, uns papers. Ara bé, no és el mateix rostre, allò que fa visible i únic l’ésser humà, que màscara, allò que amaga la seva singularitat. Tanmateix, és costum veure els altres amb les seves màscares socials (home, fill, pare, espòs, arquitecte, de dretes, polític, ric, catòlic…) i no amb els seus rostres; i és habitual concebre l’existència humana com a “teatre del món” i els individus com a actors. A la Grècia antiga “prosopon” volia dir el que és visible, el que es fa present a la vista dels altres i es referia tant al rostre com a la màscara. Els romans, en canvi, anomenen rostre a “facies o vultus” i màscara a “persona”, que es deriva del verb “personare”, que significa “ressonar”, al·ludint a les veus dels actors que sortien a través de les seves màscares del teatre.
En el procés de formació de les diferents màscares amb què els éssers humans tapen el rostre i juguen als seus rols socials, hi té un pes important la “imitació”, vocable procedent del llatí “mimus”, actor comediant, hàbil a imitar les persones. Diu Aristòtil a “La poètica” que la imitació forma part de la naturalesa humana, que, de tots els éssers existents, l’ésser humà és el més imitador i que és precisament aquest fet el que el diferencia dels altres animals. Defensa que la imitació és un dels orígens de l’aprenentatge, un tret propi de la conducta humana i una eina essencial per a la representació artística de la naturalesa. Imitar la naturalesa, les idees o els comportaments humans és necessari per sobreviure, protegint-se dels altres, tenint èxit en les relacions socials o guanyant-se el reconeixement dels altres.
La imitació permet la socialització dels individus. Tothom es posa màscares, tothom imita des que neix: els infants, els nens, els adolescents, els joves, els adults, els grans; tots ells imiten. A més, la societat força els individus a imitar, ja que és una autèntica màquina de produir imitacions subministrant el conjunt de valors, models vigents, estereotips, prejudicis, etc. mitjançant la família, l’educació, la publicitat, la política, els mitjans de comunicació, les xarxes socials, la moda. El resultat d’aquesta imitació és l’homogeneïtzació dels ciutadans. Efectivament, avui es produeix una desfiguració dels rostres en l’anonimat de la massa emmascarada. Els avenços tecnològics en tots els àmbits i la imitació col·lectiva dels comportaments causa l’homogeneïtzació dels individus.
Malgrat que en la societat predomina mediàticament la reproducció mimètica de les màscares, hom pot descobrir el rostre de l’altre si el mira nu: li va traient una per una les diferents disfresses i màscares socials que amaga el rostre, que està velat per les nostres ulleres culturals dels prejudicis i estereotips. A més, hi ha una altra classe d’imitació que té un component admiratiu, la imitació de models que són excel·lents en valors i que són dignes de ser imitats (l’admiració moral) i, per què no, emulats, no només imitant els seus comportaments, sinó intentant igualar-los o fins i tot superar-los.
