Marcel Taló Martí, historiador-CEHT
Corria l’any 1831 quan un grup de terrassencs burletes van aprofitar que el Carnestoltes coincidia amb la quaresma per fer una broma. La idea era ben senzilla: omplir un carruatge de peix i verdures –res de carn– i fer-lo desfilar per la vila, talment com si el carro representés l’arribada de la quaresma. La decoració era ben particular: bledes, bacallà, sardina salada i el congre més gros que s’havia vist mai a Terrassa. Fins i tot, el batlle del moment, Manuel Frutos, va autoritzar la cercavila i va disposar que dos agutzils en supervisessin el recorregut.
Convindrem que el Carnestoltes és una festivitat de caràcter disruptiu i trencador, però l’olor del carruatge potser creuava algunes línies vermelles. De sempre, el Carnestoltes s’ha celebrat a la frontera entre allò permès i allò prohibit, buscant l’excés, l’excentricitat, la provocació. Ja al segle XVI, el batlle de la vila prohibia sota pena de multa “fer ninguna manera de màscares, ni disfresses, tirar taronges, ni immundícies algunes, ni regosijos alguns”. Aquesta vegada no seria una excepció, però no pels motius esperats.
La sorpresa va arribar al descobrir-se que, contra tot pronòstic, la pudor no era el que més ofenia del carro. Dos ciutadans, Joan Ponsa i Josep Ballvé, van considerar que la cercavila feia befa del rei Ferran VII i van afanyar-se a denunciar-ho davant el Capità General, la màxima autoritat a Catalunya. Coneixien la follia repressiva que caracteritzava al Capità General, el Comte d’Espanya Charles d’Espagnac, sempre procliu a perseguir i reprimir tot allò que pogués amenaçar l’ordre establert. Així que confiaven que la seva denúncia es traduiria en la detenció del grup d’amics que havia organitzat la broma.
Gravat en commemoració de la visita de Ferran VII a Terrassa
Uns dies més tard, tant el batlle Manuel Frutos com el prior del Sant Esperit van haver d’anar a Barcelona a donar explicacions al Capità General, que va acabar exculpant a la colla d’amics. Aquí i així va acabar la història de la carrossa burleta.
La gràcia de tot plegat és que, pocs anys després, Joan Ponsa, un dels denunciants, fou condemnat a quatre anys de presó “por haber vertido expresiones subversivas” (va estalviar-se el càstig substituint la presó per una multa). Tal faràs, tal trobaràs. De fet, com més coneixem la trajectòria de Joan Ponsa més s’embolica tot plegat. I no ens referim només al fet que va ser batlle de Terrassa entre 1814 i 1815, ni que tingués deutes amb la Quadra de Vallparadís perquè no pagava el que li pertocava per tenir una fàbrica tèxtil instal·lada en els seus terrenys. L’any 1827, Ponsa s’havia proposat a l’Ajuntament com a subtinent d’una companyia de voluntaris reialistes. Volia liderar aquest grup armat en defensa del rei Ferran VII i l’absolutisme, encarregat de contenir qualsevol temptació insurreccional dels liberals. Passa que cap del regidors van veure del tot clar que ocupés aquest càrrec (“no rehune las circunstancias ni las cualidades”) i així li ho van fer saber. No era una qüestió puntual, sinó que hi havia, com a mínim, dos arguments de pes que desconsellaven tal nomenament: “primero: tiene la edad avanzada de más de 50 años” i, per si fos poc, tot i tenir una fàbrica de draps en propietat, no era prou ric com per cobrir les necessitats d’armes, roba i menjar de la companyia de voluntaris. En segon lloc, i aquí arriba la part surrealista, Joan Ponsa no podia ser subtinent d’una companyia de voluntaris reialistes senzillament perquè, segons els regidors, mai havia simpatitzat amb la causa del rei. Durant els tres anys del Trienni Liberal (1820-1823) havia arribat a proclamar-se admirador de la Constitució liberal i havia renegat de l’absolutisme de Ferran VII. Fins i tot, com recordaven alguns particulars, li havien sentit cridar coses com “quisiera ver todos los frailes ahorcados” o “todos los clerigos son unos embusteros”, entre d’altres.
El camí que va dur a Joan Ponsa de voler penjar capellans a denunciar per ofensiva una carrossa satírica plena de bledes i bacallà és un misteri encara per explicar. Potser alguna cosa s’havia de fer perdonar. La fe del convers.
