Segur que alguna vegada algun conegut de fora la ciutat us haurà respost: “Què?”, quan heu pronunciat alguna d’aquestes paraules. N’hi ha moltes, però concretament cinc són les més populars. A vegades cal buscar-les, perquè algunes comencen a perdre’s entre la immediatesa, la voràgine d’informació i tots els mots nous que van sorgint, sobretot, a causa de les noves tecnologies. Per això, protegir aquestes cinc paraules hauria de ser com qui recupera un tresor: cal guardar-lo per tota la vida. Per tant, fer-les servir al més pur estil de pronunciació egarenca és, ara, un repte col·lectiu per tothom.
(1) PAPAROLA
Paparola o paparota. És un dels mots més egarencs per excel·lència. Una paraula molt sonora però dolça a la vegada. Una flor que el seu cicle de vida s’adapta a la majoria dels cultius de cereals i floreixen i granen abans de la recol·lecció de les collites. Per aquest motiu quan s’apropa la primavera, aquestes flors cobreixen els camps d’arreu de la comarca. Encara que podria ser considerada com una “mala herba” el seu color roig imperiós omple de vida les extincions de terrenys. Però aneu amb compte, si parleu de Paparoles, només us entendran a una part del Vallès, ja que en altres localitats se li diu de moltes altres maneres: Roella (Terres de l’Ebre), Bambarol (Lleida) o Papariu (Tarragona).
(2) DÀCAR
Pastisset de forma arrodonida fet de pa de pessic, omplert de trufa, cobert amb llimadures de xocolata i coronat per la corresponent cirereta vermella. Es fa la boca aigua. Aquest postra típic pren el nom de la capital del Senegal, Dakar, i és originari de la nostra ciutat. Segur que si feu un passeig pels forns i pastisseries del municipi, els Dàcars, ompliran els aparadors dels comerços.
(3) XENA
Molts podrien pensar que és sinònim de brutícia, però el significat va més enllà. La xena és una cosa que fa nosa. A diverses part del Vallès es feia servir per definir la porqueria que quedava als pous morts, al fons de les rieres o al clavegueram. És curiós perquè tradicionalment, la xena no era sobrera, sinó que es feia servir per adobar els camps i els horts.
(4) TAIFA
A Terrassa no ens emportem la carmanyola o el “tupper” a la feina o d’excursió, sinó que portem la taifa. Aquest mot prové dels obrers del tèxtil que s’emportaven les llaunes d’alumini amb el menjar. En aquell moment ho van batejar amb aquest mot agafant la referència del vocabulari àrab. Ara ens diferenciem de la resta de persones que porten “fiambrera”.
(5) LLÒFIA
Segur que algun dia heu estrenat una peça de roba i menjant us heu fet una llòfia. Doncs d’aquesta manera és com anomenem, els terrassencs, la taca a la roba que ens fem quan mengem. Hi ha altres indrets on ho anomenen de forma similar. A Llofriu n’hi diuen llufes. Aquest mot és una sorpresa, ja que no apareix a cap diccionari i els estudis de recerca no en tenen constància.
