L’actuació que ha suscitat una allau de veus en contra ha estat l’enderrocament del muret perimetral, projectat per Ignasi Escudé en la reforma de l’any 1942. El seu fill, Carles Escudé, s’afanya a explicitar que li sap “molt greu” la “destrossa total” dels murs, la rodona i el sortidor. “Tothom hi té records d’infantesa; està ebn la memòria dels terrassencs”, explica. I posa l’èmfasi en què l’enderrocament no era necessari. “Per fer un carrer per a vianants des de Font Vella fins al pont de Vallparadís, no calia tocar els murets”, sosté. I afegeix: “El projecte de refroma està bé, però no em aquest lloc”.
Així mateix, Domènec Ferran també és molt crític: “El mur tenia un sentit funcional, era un banc”. I sosté que en el Passeig ha estat maltractat històricament. “Primer amb la reurbanització de la plaça del Doctor Robert, que va escapçar el tram de la zona est. Després les basses d’aigua que -a més a més que són qüestionables- ni tan sols funcionen. Això és abandonament”, sentencia. També apunta que caldria tenir en compte el vial sud del Passeig (en el que no està previst fer-hi obres), ja que té façanes catalogades de valor patrimonial. I indica que les terrasses dels bars i restaurants també necessitarien una uniformatzació estètica. “Cal fer un planejament global”, sosté.
Obres de construcció del Passeig, els anys 40 / Arxiu Municipal de Terrassa
Igualment, Pere Montaña creu que els murets enderrocats es podien haver integrat. “A la reforma de la Plaça Vella i de Progrés, també hi havia murets i van desaparèixer. I en el cas de Porgrés, amb molta polèmica. Però per fer els pàrquings d’automòbils, era condició “sine quan non” tocar-los; no hi havia més remei. Ara bé: en aquest cas no era així”, enraona. Per això, qualifica de “discutible” la decisió i creu que hauria d’haver estat objecte de debat.
De fet, Montaña creu, com a reflexió general, que “és normal que cada generació adequï l’Espai Públic a la seva mirada, però cal fer-ho amb respecte”.
Un altre veu molt crítica amb l’enderrocament (i amb suport a xarxes socials) ha estat la del sociòleg Salvador Cardús, qui qualificava de “trinxadissa” del que devia ser “el darrer espai públic urbanitzat amb bells criteris estètics i racionals de la ciutat, amb la forta personalitat que hi havia donat l’arquitecte Ignasi Escudé i que, a més, era perfectament funcional per a l’ús que se’n feia”.
