Josep Puy, historiador
La història dels refugiats a Terrassa en el temps de la Guerra Civil continua sent, en bastants aspectes, una assignatura pendent per entendre i conèixer a fons la seva precària situació i la punyent quotidianitat que els envoltava. La vida de la gent acollida arreu del país fou molt dura i plena de tensions i inversemblants conflictes veïnals enmig d’una situació prou adversa i revestida de tota mena de privacitats.
El darrer dia del mes de setembre del 1936 arribà el primer contingent, que fou gestionat pel Socors Roig Internacional, que estava situat a l’avinguda Onze de setembre (carrer Major)–Portal de Sant Roc– de la nostra ciutat, just on ara hi ha una botiga de venda de gelats i torrons i al costat de la farmàcia Brugueras. Les dues principals prioritats eren l’allotjament i l’alimentació. Aquests foren els dos grans temes, alhora grans punts de conflicte, en el decurs d’aquells anys. L’antiga residència d’Alfons Sala del carrer del Puig Novell, 18, fou el gran habitatge per a les primeres famílies que arribaren el primer any de guerra. Una placa ens segueix recordant, de moment, l’emplaçament senyorial on vivia el Comte d’Ègara. En aquest espai hi tinc localitzades 15 famílies amb una setantena d’individus. A hores d’ara, no puc precisar el temps que hi convisqueren ni tampoc les entrades i sortides.
Costa d’imaginar les anades i vingudes per la ciutat de tota aquella munió de gent. Una de les famílies més nombroses era la de Francesc Mas, procedent d’Eivissa. Era barber i jutge de pau. Vingué acompanyat de la dona, la cunyada i cinc fills de diferents edats. La majoria de famílies procedien de Zuera (Saragossa) i amb casos esfereïdors com el de Luciano Larque, que havia sofert l’afusellat de dos fills en aquella localitat aragonesa, on la repressió i l’acarnissament dels feixistes foren duríssims les primeres setmanes de guerra.
La Torre de la Florida de Matadepera / Arxiu Tobella
Una cuina popular per atendre la població necessitada s’instal·là a l’antic convent de les Germanes Concepcionistes –La Puríssima– i on també hi havia la Conselleria d’Assistència Social. La Conselleria de Sanitat es trobava al carrer Joan Pomés (carrer de Sant Jaume) fins que ambdues es fusionaren el mes de juliol del 1937. L’espai del Camí Fondo era el lloc de pelegrinatge de molts refugiats per poder menjar un plat calent i sobreviure en aquell temps de penúries i ferotge racionament. Cada vegada estava més concorreguda per la gent forana i també per moltes famílies terrassenques marcades per les necessitats més imperioses. El mes de març del 1937 es traslladà al Convent de les Josefines fins al 18 de febrer del 1938, on les condicions econòmiques i la manca de proveïments feren del tot inviable la seva continuïtat. El desenllaç d’aquella iniciativa diu molt també de la mesquinesa i poca solidaritat d’alguns usuaris gens conformes amb el menjar que s’hi donava. Els “Amics Quàquers”–ens queda molt per conèixer del seu pas per Terrassa– foren d’alguna manera un peculiar relleu en aquell indret.
El mapa d’habitatges i residències dels refugiats es va anar estenent de forma exponencial a partir de la tardor del 1937.
Recordem que la nit del 10 a l’11 d’octubre arribà el contingent més nombrós, que superava el miler de persones. És impossible imaginar aquella corrua de gent baixant pel carrer del Nord (Bonaventura Durruti), abatuts, enfonsats i esperant ser allotjats de manera provisional i a correcuita en alguns espais facilitats pel consistori. La requisa d’edificis residencials va permetre redistribuir algunes famílies no gaire lluny del punt d’arribada: Can Guix (carrer del Nord, 128, davant de l’estació), les cases d’Ignasi Escudé (carrer del Nord, 77-79), la casa Puigarnau / Joaquima Pujals –Escola Airina–, les cases de Francesc Salvans Armengol i Joan Salvans Piera del carrer Nou de Sant Pere o la residència del pintor Vancells al carrer de la Font Vella (carrer de Joaquim Maurín), gestionada pel Socors Roig del POUM. Aquesta organització estava obertament enfrontada amb el SR Internacional. També trobem nombrosos refugiats a sengles residències del carrer de Sant Antoni (carrer de Francesc Macià) o al carrer de Topete –casa Matalonga–, a més de la multitud de domicilis particulars que per decret de la Conselleria de Governació i Assistència Social havien d’acollir un refugiat per cada llar (DOGC, 10/X/1937).
Can Guix, centre de refugiats i milicians / Arxiu Tobella
El mapa de tots els emplaçaments on hi havia refugiats era del tot impressionant si sumem a les entitats (Casino del Comerç, Gran Casino…) i grans residències privades tot un munt de domicilis particulars que per bona voluntat o per força havien de fer tasques d’acollida. La ciutat superà de llarg els tres mil refugiats la tardor del 1938 i presentava una escenografia en la qual cabien tota mena d’anècdotes, abusos, picaresques i lamentables esdeveniments. La presència de refugiats arreu de la comarca també era important i a Matadepera destacaven tres colònies infantils, de les quals Josep M. Pey va fer un estudi molt rigorós i detallat.
La solidaritat oferia moltes llacunes, car l’esperit de supervivència sovint no entenia de complicitats ni generositat. Terrassa era més aviat una ciutat “sense llei”, on la recerca de llenya es convertí en el bé més preuat el dur hivern del 1938. Les queixes de la pagesia eren constants i hom veia els refugiats com una veritable plaga. No tota la gent responia a les campanyes de recollida de matalassos, llençols i flassades que promovia el conseller Antoni Maria Sbert. Tampoc les estrictes disposicions de l’alcalde Morera eren respectades per una part de la ciutadania.
La comunitat de refugiats bascos no s’escapà de les crítiques i acusacions d’aquells dies. Sobrepassava les 500 persones i disposava del seu propi delegat o portaveu. Era amb escreix la més nombrosa de Terrassa i possiblement de les més importants de Catalunya. La seu del Govern Basc es trobava al passeig de Gràcia de Barcelona. El diari “L’Acció” del 5 de febrer del 1938 criticà l’actitud abusiva i acaparadora d’alguns dels seus integrants: “No tenen de pagar pis, ni llum i mengen a la cuina. De bon matí, quan encara tots els obrers descansen, les ‘refugiades’ ja van a fornir les cues. Quan l’obrera li toca el torn, moltes vegades se’n torna buida a casa. Ha fet tard i, per altra banda, no pot fer temps perquè el treball la crida”.
Recordant Crisel Losada (1925-2022)
El 12 de novembre d’enguany ens deixava l’estimada Crisel. Va morir a Santander. Fou una refugiada basca que va viure bona part de la Guerra Civil a Terrassa (setembre del 1937-gener del 1939). Vaig tenir el goig de conèixer-la i entrevistar-la el mes de juny del 2019. La revista “Vallesos” en publicà un ampli reportatge al seu número 18. Sovint ens telefonàvem i ens enteníem en català. A punt d’haver fet 98 anys, ha estat una persona d’una gran vitalitat i estimava molt la ciutat que la va acollir, juntament amb la seva família procedent de Portbou.
Va viure a Terrassa entre els 12 i els 14 anys i després d’un peculiar periple per diferents habitatges es varen instal·lar al número 2 del carrer de Sant Joan (carrer de l’Aviador Cabré). La Crisel fou una gran observadora de la quotidianitat d’aquella Terrassa de la rereguarda. Amuntegava un munt de records i anècdotes com a alumna de l’escola del Sr. Artigues Lapeyre i amb les anades i vingudes pels carrers d’una vila grisa i atemorida. Em parlava dels “aprovechateguis”. Dels quals treien rendiment de la misèria, de la por, la salut i de les necessitats més elementals. Recordava, gratament, molts noms com el de Jaume Verdaguer, pare de l’amic i director de cinema Antoni Verdaguer, la família Noguera, la gent de Cal Malet i d’aquell a qui cridava Llogari i que vàrem esbrinar que era en Llogari Torras Comellas.
La Crisel aprengué la nostra llengua i mai més la va oblidar. A l’escola del carrer de Topete va rebre com a premi el conte “La nina de pasta” per la seva aplicació i esforç. Em comentava que els refugiats eren vistos amb molta recança/sospita i com a possibles delators. La delació en temps de guerra i postguerra va ser un pervers “esport” amb molts practicants. Malgrat una escenografia prou dantesca, fou feliç a la nostra ciutat.
Marxaren el dissabte 21 de gener del 1939 i recordava que s’havia deixat la bata penjada a la classe. Em sorprengueren les dotzenes de detalls i la seva prodigiosa memòria. M’oferí una visió de la ciutat del tot desconeguda. En vaig prendre molt bona nota.
Gràcies, Crisel, per la teva generositat i per tot el que em vas explicar de la teva estimada i enyorada Terrassa!
