Marcel Taló, historiador-CEHT
Fins que no fou substituïda per la teoria bacteriològica de les malalties, la teoria miasmàtica va dominar el pensament mèdic europeu durant bona part del segle XIX. Segons aquest estudi, calia parar atenció especialment a la higiene d’aigües i terres en estat de putrefacció perquè es consideraven focus de contagi. Així doncs, a principis del vuit-cents, l’Ajuntament era el responsable de mantenir les aigües de Terrassa netes per tal d’evitar la propagació de malalties.
Poc després de la febre groga del 1821 i davant la greu sequera del 1822, s’admetia la possibilitat que “después de un calor tan extraordinario retoñe la voraz enfermedad que asoló nuestra hermosa capital”. La vila disposava d’un safareig públic al carrer del Puig Novell, on podien rentar roba fins a 24 dones, però cada vegada estava més sec. L’Ajuntament, obligat a posar remei a la manca d’aigua neta, no va trigar gaire a adonar-se que no només la falta de pluja havia rebaixat el cabal d’aigua que nodria la bassa pública. En un informe, el batlle denunciava que Jaume Oller, fabricant de draps, era responsable d’haver eixugat el safareig perquè havia construït uns pous a la vora i amb l’ajuda d’una bomba hidràulica xuclaven bona part del cabal. Per la seva banda, Oller reivindicava –en el context del trienni liberal (1820-1823)– el seu dret constitucional a fer el que volgués dins la seva propietat. De fet, ell mateix havia expressat el seu desig de construir un dipòsit amb l’aigua dels seus pous on deixar rentar la roba, això sí, després de pagar una taxa. L’única solució viable perquè les autoritats municipals complissin amb les obligacions de sanitat pública va ser obrir nous pous i mines a terrenys comunals i alçar-hi directament els safareigs públics. Ara bé, no quedava del tot clar si les despeses les hauria de pagar el mateix Oller o tots els veïns de la vila.
Val a dir que no era la primera vegada que s’intentava assecar la bassa del carrer del Puig Novell. Anys enrere, s’havia prohibit rotundament que tant Marià de Càrcer com Bartomeu Escayola obrissin pous a la vora de la bassa “por verse claramente el perjuicio futuro para los habitantes, y en particular los de la Font Vella”. Curiosament, una de les signatures de la denúncia presentada el 1816 contra Bartomeu Escayola era del mateix Jaume Oller. Ironies de la història.
En una vila en vies d’industrialització i sense rius, tradicionalment marcada per la dificultat d’abastiment, la qüestió de les aigües sempre era delicada. Més enllà dels problemes tècnics i les disputes amb Sant Pere, també és important assenyalar que els nous usos industrials de l’aigua van augmentar la pressió sobre un bé escàs a la vila. Els fabricants de draps, especialment aquells que s’encarregaven de les fases amb més despesa energètica del procés tèxtil (rentat i tintatge), pressionaven per poder disposar d’aquest recurs.
Horts finals del carrer Bonaventura Castellet.
Antònia Carreras Taló.
Al marge de la polèmica amb la bassa de Puig Novell, l’Ajuntament ja havia topat altres vegades amb una situació semblant. Poc després que Pau Busquets aconseguís permís per construir un ramal de la seva mina entre la casa particular al carrer de Sant Pere i la fàbrica de tints que tenia al carrer Cremat, el cabal d’aigua de les fonts públiques va caure de 18 a 6 plomes. A més, alguns pous particulars de l’entorn de la mina Busquets es van assecar. L’Ajuntament considerava que aquesta prenia l’aigua del comú pel fet d’haver-se construït sis pams per sota de la mina de la vila, tot i que ell ho negava i ho atribuïa a un estiu particularment sec i a les ganes de difamar-lo.
