El cinquè aniversari del referèndum de l’1 d’octubre arriba amb els partits independentistes en plena brega. A Terrassa, més de 60.000 persones van anar a votar i 52.837 van dir “sí” a la independència. Alguns dels electors que el Diari de Terrassa va retratar fa cinc anys expliquen com van viure aquell dia històric i com ho veuen avui.
Òscar Garcia, activista
“Ni els polítics ni res són excusa per ser derrotistes”
“Uf! Vam plorar d’alegria, de frustració, d’il·lusió i de ràbia. Tot en un dia, i el que em va fer més il·lusió és viure l’1-O amb el meu fill de 10 anys. Perquè la història l’hem de fer, no llegir-la. I ara el que em fa ràbia és anar pel carrer i trobar-me gent desil·lusionada. Perquè ni els polítics i ni res poden ser excusa per ser derrotistes. Jo he fet muntanya i sé el que és aturar-te a cent metres del cim. Està clar que mai havíem arribat tan lluny i que la feina la vam fer nosaltres. Ara toca autoestima alta i autocrítica. I encara que l’horitzó estigui núvol, el cim hi és”.
Montse Sahuquillo, comerciant (a l’esquerra)
“La independència avui s’ha quedat en un somni”
“Cinc anys després ho veig tot molt diferent. Recordo l’1 d’octubre del 2017 com un dia de molta il·lusió pel canvi i també de molta tristesa pel resultat final. I per la violència contra els votants, que ningú esperava. Ara, aquella il·lusió i tot l’esforç que es va fer per poder votar s’ha perdut i la independència avui s’ha quedat en un somni. Està clar que de moment no és viable. De fet, la divisió política a Catalunya i també amb Espanya no ajuden gens. Els polítics han fet que la ciutadania perdi la il·lusió”.
Josep Escoda, matricer jubilat
“Que es barallin quan siguem independents”
“A les 3 de la matinada ja era a l’escola i quan van obrir portes, vaig anar a buscar la meva dona, que pateix Alzheimer. En el moment d’entrar tothom ens va fer un passadís. Vam votar, aquella va ser la bona, però la il·lusió va durar molt poc. Ara estic molt emprenyat amb tots. Personalment, seria del partit de votar i prou. Que es barallin després que siguem independents. Tal com estem no veig factible tornar a votar, però si es pogués, hi tornaria”.
Domènec Ferran, historiador i museòleg
“Amb el que ha passat, la confiança està en els joves”
”Sento com si hagués viscut un somni llunyà i només han passat cinc anys. Aquell va ser un dia de màxima il·lusió, amb la sensació que vivíem el moment àlgid per la independència. Però tot s’ha refredat, hem fet un pas enrere i personalment sento decepció i desànim, perquè tothom mira cap a un altre cantó. Cal un relleu en els lideratges. Amb el que ha passat, la confiança està en els joves”.
David Matarín, advocat
“Esperava que la comunitat internacional pressionés”
“Necessitaven voluntaris i em vaig quedar com a president de taula. Sabia que no seria decisiu, que no tindria efecte immediat ni legal, però esperava que la comunitat internacional pressionés, especialment després de les garrotades, que exigís un procés de negociació. M’ha decebut Europa. Cada país va a la seva, i ara els polítics. El que espero és un altre moviment que ens torni a motivar”.
Teresa Cribillés, excoordinadora de l’ANC
“No hem perdut l’embat, som una pedra a la sabata de l’Estat”
“El meu 1-O va començar al pati de l’escola Lanaspa, amb una acampada i activitats tota la nit. Per defensar el dret a votar després de 300 anys, en una barreja de sentiment de lluita i del convenciment que vam fer el que havíem de fer. Cinc anys després, hauríem de tenir Estat propi, però els polítics no saben fer de polítics. Hauríem de tenir polítics més madurs, perquè no hem perdut l’embat amb l’Estat, som una pedra a la sabata”.
