La Mia comença la visita guiada pels punts clau de les riuades del 1962 sabent que, aquesta vegada, ella no serà l’única guia que explicarà esdeveniments històrics. Entre la quarantena d’assistents que es reuneixen davant seu, n’hi ha molts que van viure els aiguats quan eren nens o adolescents i que cada any, pels volts de la Mercè, recorden com van viure la desgràcia a casa seva. Més que un recorregut guiat pel centre, és una explicació a dues bandes que uneix dades exactes amb experiències en primera persona, tot commemorant l’aniversari dels fets. La d’aquest diumenge és la tercera de les visites que s’han organitzat des de l’ajuntament i la Comissió de Rieres arreu de la ciutat per recordar les riuades.
El factor humà és imprescindible per poder conèixer bé aquells dies de finals de setembre, on es van unir les causes naturals, la negligència política i els fluxos migratoris de l’època en un dels moments més impactants de la història de la ciutat. La guia del Museu de Terrassa confirma que “la ciutat de Terrassa d’ara és hereva directa de la del 62”.
La Maria Dolors tenia setze anys i explica com va fer vida normal durant tot el dia, però, en arribar la nit, “érem unes deu persones al menjador de casa meva”. Assegura que sempre és una mica dur, ja que moltes persones del seu voltant es van veure afectades. Tot i això, “moltes vegades els nets m’han demanat que vagi a parlar del que va passar a la seva escola i sempre dic que sí”. La Carme, que era veïna del carrer Pitàgores, considera que és important que les històries d’aquelles vivències vagin passant d’avis a nets i no s’oblidin, encara que a vegades resulti difícil explicar-les.
Causes naturals i polítiques
Des del 1950 i fins al 1960 es calcula que arribaven a la ciutat “entre 8 i 10 persones noves cada dia”, ja que “Terrassa i Sabadell eren el motor industrial de Catalunya, i Catalunya era el motor d’Espanya”, sintetitza la Mia. Aquesta situació va desembocar en una crisi d’habitatge considerable, fins al punt en què els nouvinguts es van establir en el que s’anomenen habitatges “d’autoconstrucció” a la llera de les rieres. “Òbviament, era el terreny més barat”, comenta un dels assistents. La guia del museu assegura que, al consistori d’aquell moment “ja se sabia”, ja que no hi havia hagut un pla urbanístic aprovat des de feina una trentena d’anys. La negligència política de l’ajuntament del règim va fer que un fenomen natural, que es calcula que es repeteix cada 100 anys, es convertís en una tragèdia per a moltes famílies de la ciutat.
Ens desplacem fins a la cantonada del carrer de Cervantes amb la Rambla, on el terra va cedir i va engolir dues persones ara fa seixanta anys “el terreny proper a les rieres és molt més tou, i sota s’hi havia construït tot el clavegueram”, explica la guia. “Com que ja havia plogut durant tot el dia, la terra estava saturada”, afegeix. Uns pocs metres més amunt, el pont del tren es va convertir en un dic: “no és un pont gaire alt i s’hi van anar acumulant materials arrossegats. Al final, el pont es va esfondrar i l’aigua va baixar per la rambla”.
“Estava anant a tornar un paraigua i vaig acabar agafat a un fanal durant tres hores”
En Francisco Gómez no tenia previst fer la ruta pel centre de la ciutat recordant les riuades, però, encuriosit per un grup de persones parades al mig del carrer, s’hi ha acostat. Acaba contant com, quan tenia 17 anys i feia d’aprenent a una fàbrica del carrer de la rasa, l’aiguat el va arrossegar fins que es va poder agafar a un fanal. Allà s’hi va estar durant tres hores: “jo no entenia res”. Explica que “al cap d’una estona estava tan cansat que no em podia agafar a les cordes que llançaven els veïns”. Finalment, els bombers el van rescatar i el van dur a la mútua, on es va passar tres mesos malalt: “el ministre i l’alcalde em van visitar”. Tot i viure la riuada en primera persona, en Francisco no va veure res més que el que passava al seu voltant, “tot el que va passar mentre jo estava agafat al fanal m’ho va contar un company quan li vaig haver tornat el paraigua”.
Quan la pluja va haver parat, l’ajuntament no es va fer càrrec de les primeres tasques de recuperació: “és la ciutadania la que s’enfronta al problema”, assegura la Mia. Dies després, amb l’arribada de membres del govern de Franco, es va fer una rentada de cara a la situació, demanant als voluntaris que es posessin les camises blaves de la Falange i iniciant les compensacions monetàries per les destrosses, tot i que “alguns diners no se sap gaire bé on van anar a parar”. L’objectiu principal del govern era recuperar la indústria de la ciutat, mentre el moviment veïnal es feia càrrec de les conseqüències humanes dels aiguats.
