L’adjectiu “dantesc” és d’ús comú i excessiu en el periodisme, però si la seva utilització pot ser encertada i justificada en algun cas, segurament sigui aquí, a Terrassa, per descriure el que va passar aquell 25 de setembre, el de 1962, un jaló tràgic en la història de la ciutat i de tot el país. Dantesc és el que causa espant, per extensió de l’obra de Dante. Dantesc era l’estat dels carrers després de l’avassallador pas de l’aigua. Dantescos els barris, sobretot els més pròxims a les rieres (i la rambla d’Ègara era una riera natural). Hi ha molts testimoniatges gràfics sobre la catàstrofe de la qual demà es commemora el 60è aniversari. Diari de Terrassa revela avui material fotogràfic inèdit obra d’Isidre Nogués, fotògraf aficionat. És una de les contribucions d’aquest mitjà a l’efemèride.
L’arxiu documental d’aquella jornada de devastació es va edificar dia rere dia amb aportacions modestes però de rellevància històrica com la d’Isidre Nogués Dinarès, un botiguer terrassenc, abans treballador en una fàbrica de mitges, que el 26 de setembre de 1962 va agafar la càmera de fotos i va sortir de casa, al carrer Ample, per recórrer la ciutat i plasmar el desastre de la riuada en negatius. Isidre va tenir tres fills: Francesc, Maria Carme i Maria Eulàlia. La família es va mudar després al carrer de Monturiol. Quan el pare va morir, fa 15 anys, la família, mirant les seves coses, seguint les directrius de la mare, Montserrat: “Porteu-vos el que considereu”, va descobrir en un armari caixes amb el material: negatius, positius, de tot, ordenat, agrupat amb gomes de pollastre, però ordenat, perquè Isidre era un home organitzat.
Vehicle arrossegat per les inundacions del 25 de setembre / ISIDRE NOGUÉS
Materials
Els fills es van quedar algunes fotografies de record, però van lliurar la resta del material a un amic de la família, el fotògraf i historiaire local Rafael Aróztegui. “Sabíem que d’aquesta manera tot allò no es perdria”, diu Carme. Aróztegui, com en altres ocasions amb altres materials històrics, va fer una mica més que de custodi: va escanejar les imatges i les va classificar, per descomptat.
Què va fer Isidre Nogués aquell dia? Quins camins d’esglai i fang va transitar? La família només sap que aquest fotògraf aficionat va agafar la seva càmera i va captar part del desastre. “Crec que va estar, sobretot, en els grups de Sant Llorenç i pel carrer de Mura i voltants”, apunta la Carme.
Campament
Ella no era a Terrassa quan la riuada va arrasar la ciutat. Era a Rocafort, al Bages, amb uns avis, passant uns dies a la frontera de la fi estival. “Van trucar per telèfon a la botiga del poble, i des d’allà ens van avisar. Els nostres pares ens preguntaven si estàvem bé”. Sí, estaven bé. La riuada s’havia acarnissat amb el Vallès, amb Terrassa i Rubí, i part del Baix Llobregat. Uns mil morts, uns tres-cents només a Terrassa, cadàvers surant als carrers, altres arrossegats fins a la mar, nens desapareguts, cases derruïdes per la urpada de l’aigua. Un parell de dies, després, els pares de la Carme van anar a buscar-la a Rocafort.
El fotògraf va captar les destrosses d’edificis / ISIDRE NOGUÉS
“Jo tenia 12 anys. Recordo que es va construir una espècie de campament amb casetes prefabricades en el que ara és l’avinguda de Jaume I, per a persones que havien perdut els seus habitatges. Era impactant. Van morir veïns del barri i jo tenia amigues que van perdre als seus pares o els seus avis”. Res o molt poc va explicar l’Isidre a la seva família del que havia vist, segons recorda la filla. “Si va sofrir, no ens ho va voler transmetre”. Isidre, l’amo de la botiga de queviures, era resolt, simpàtic, alegre, espavilat, però “aquells eren uns altres temps” en les comunicacions familiars. “Creiem que el pare feia les fotos per a ell, com qui escriu només per a si mateix”, diu la Carme.
La vintena de fotos de l’Isidre lliurades a Rafael Aróztegui parlen per ell. Les va fer el 26 de setembre de 1962. En va revelar moltes ell mateix, en el temple domèstic on exercia el seu sacerdoci de fotògraf. “Recordo aquella cambra fosca de casa a la qual no podíem accedir. Era el seu espai, no podíem ni olorar-la”. Allà es va obrar una porció del miracle silenciós de la fotografia documental de la catàstrofe.
