Aquest dimarts a les 22 hores, el programa “Sense Ficció” de TV3 emetrà el documental de la terrassenca Esther Lázaro “Els nens de la riuada”. Aquest dilluns s’ha preestrenat en un Cinema Catalunya ple a vessar. Es tracta d’un treball pulcre i colpidor, que fa mal sense pretendre-ho. Els sons i les imatges ens fan viatjar fins a la negra nit del 25 de setembre del 1962. I som testimonis directes de la por, de l’horror que van viure aquelles persones. I l’horror el fem nostre. I descobrim secrets. Alguns sabuts. D’altres només intuïts. I ens indignem.
Molts dels assistents van viure en primera persona el que va passar. D’altres treballen per intentar recuperar els nens que la nit es va endur i els que es van robar, i retre homenatge als que van morir, riu avall, fins a la mar.
En acabar la projecció hi ha hagut un col·loqui amb la responsable del programa, Montse Armengou, i la realitzadora, Esther Lázaro, que ha acabat, com el film, en aplaudiments. A la sortida de la sala hem volgut copsar l’opinió d’alguns dels presents. Alguns d’ells van viure la riuada en primera persona.
Fernando López, 64 anys
“Vam escapar pels patis de les cases i ens van recollir a l’AEG. Ens van dur al Sant Esperit”
“Recordo la pluja, a casa, al carrer de Cadis. Vam escapar pels patis de les cases i ens van recollir a l’AEG. Els treballadors ens van dur a l’església del Sant Esperit. Érem vuit germans. Vam quedar separats. Vaig viure més d’un any amb una família. Després d’uns mesos, ens vam reunir tota la família en un pis del carrer de la Societat. Aquests records d’infantesa no s’obliden”.
Mercè Martí, 57 anys
“Cal esbrinar què va passar amb aquests nens. Però hi ha molt silenci. És molt perillós. Amaga coses”
“Soc membre de la Comissió de les rieres. Això m’ha vinculat a aquesta història. És una història viva. És molt important no oblidar tot el que es va viure. Seria just i necessari poder esbrinar què va passar amb aquests nens. Hem de preparar-nos perquè no es repeteixi. El documental treu a la llum moltes coses, especialment quan hi ha tant de silenci. El silenci és molt perillós. Amaga coses”.
María José González, 60 anys
“Tenia 3 mesos i el meu pare es va lligar una manta, m’hi va ficar dins i vam escapar muntanya amunt”
“Tenia 3 mesos quan va venir la riuada. Vivíem a les Fonts. Recordo el que m’explicava el meu pare. L’aigua arribada fins a la carretera de Rubí. El meu pare es va lligar una manta al coll i a la cintura, m’hi va ficar dins i vam escapar muntanya amunt fugint de l’aigua. Anàvem amb les meves tietes. Va ser molt tràgic. M’ha emocionat molt en veure com es veu al documental”.
Irene Sarlé, 56 anys
“Tot i conèixer la història, ha estat molt impactant tornar a veure les imatges i sentir els sons d’abans”
“Soc de la Comissió de rieres i l’Associació de nens desapareguts està amb nosaltres. Tots els donem suport. És complicat saber si algú es va endur aquests nens. Veig cada dia el patiment de les persones que continuen encara amb la recerca. Tot i conèixer la història, el documental m’ha impactat molt, especialment tornar a veure les imatges i sentit els sons d’abans”.
