A la Paquita la van haver de treure de casa per una finestra. L’aigua furiosa ho envaïa tot allà, al carrer de Mura, i a mitja Terrassa. La Paquita tenia 22 anys “quan la riuada”, expressió integrada per milers de terrassencs per designar una marca en el seu calendari vital. “Allò va ser abans de les riuades, o va ser després?”, es diu encara per periodificar la vida. A Terrassa, gairebé tots som contemporanis, fills, nets o besnets de les riuades del 25 de setembre de 1962 que van assolar sobretot Terrassa i Rubí, que van sembrar la nostra ciutat de cadàvers i que, 60 anys després, encara contenen una teranyina d’incògnites. Dilluns que ve, a les 19 hores, el Cinema Catalunya acollirà la preestrena de “Els nens de la riuada”, una producció de TV3 dirigida per la terrassenca Esther Lázaro que indaga en aquests interrogants.
El documental, que s’emetrà dimarts vinent en el “Sense ficció”, llança preguntes incòmodes: per què no hi ha cap registre dels nens desapareguts a les riuades del Vallès? Hi va haver adopcions irregulars d’orfes després de la catàstrofe? Per què és va tancar de manera precipitada el sumari judicial que investigava les causes i les conseqüències del desastre?
En l’audiovisual es parla d’aquell sumari, que es va arxivar de manera sobtada l’any 1964. I davant de les càmeres desfilen testimoniatges colpidors, com el d’Asunción García Campoy, que conserva la imatge d’aquella dona “despullada i ensangonada” que va veure com la seva filla desapareixia: “Estava desesperada per llançar-se a rescatar la seva filla de 14 anys, que s’enfonsava en un riu de fang”. L’Asunción té gravada l’escena. Te gravada aquella serenitat impressionant de la menor que es va acomiadar de la seva mare: “Adeu, mama, no et preocupis”. L’Asunción va veure com el cap de la nena desapareixia enfonsada en el fangar.
El documental s’emetrà per TV3 dimarts
Alguns cadàvers van ser arrossegats per l’aigua desenes de quilòmetres. Uns quants, es desconeix el número, van arribar a la mar. Pescadors de Tarragona van trobar cossos, els van recollir i els van enterrar pel seu compte. No n’hi ha constància oficial enlloc. Tampoc n’hi ha d’altres aspectes d’aquella catàstrofe esdevinguda en una ciutat amb milers de persones amb habitatges precaris construïts al costat de les rieres, que van quedar desbordades per la tempesta ferotge d’aquella nit. Almenys van morir 300 persones, només a Terrassa. Van ser unes 1.000 les víctimes mortals en total, doncs les inundacions van afectar també el Baix Llobregat.
L’Antonio Martínez, fill de la Manuela, va ser un dels desapareguts. Tenia 3 anys. El seu germà Ángel, de 6, va morir. Quan veia nens jugant al carrer, la Manuela demanava al seu marit de comprovar si algun d’ells era l’Antonio. “És una obsessió. L’ànsia i la desesperació no te les treus mai, les tens sempre”, diu la Manuela davant de les càmeres. Pilar Roque va perdre la seva nena, la Núria, de 3 anys. Es pregunta si va morir. I si fos en un altre lloc?
Imatge d’estralls causats per les inundaciones de 1962
Susanna Escalera és advocada i secretària de l’Associació de Nens Desapareguts de la Riuada del 62. Molts infants orfes van anar a parar a institucions com l’Albergue Infantil Caja de Ahorros de Tarrasa, “però als arxius no hi ha registres de les entrades i sortides dels infants ni dels llocs on van anar a parar després de la riada”, afirma l’advocada a TV3 abans de recordar la pregunta clau: “On és el registre d’aquests nens?”. Escalera parla del cas d’una nena de 40 dies ques va quedar sense pares. Els seus tiets la buscaven aquí, “però aquesta nena va ser adoptada a Alemanya”.
Desapareguts
Molts nens van desaparèixer. No es van trobar mai els cadàvers. Els seus casos podrien estan relacionats amb les peticions d’adopcions, que van ser centenars, que es van tramitar els dies posteriors al desastre?, es pregunten els creadors del documental.
La directora, Esther Lázaro, ja va presentar l’any passat “Les traces del silenci”, un espectacle teatral nascut de les indagacions de les peticions d’adopció de nens orfes. Les missives demanaven adopcions des de Terrassa, però també des d’altres poblacions de la resta d’Espanya i de països com França, Itàlia, Alemanya i Luxemburg. En algunes cartes s’intuïa que les famílies volien “nens a la carta”, per sexe, per color d’ulls.
L’Ángel va morir i el seu germà Antonio va desaparèixer
La recerca es basava en la troballa d’unes 300 cartes sol·licitant l’afillament. Han estat tres anys de rastreig d’arxius i hemeroteques, de converses amb testimonis, de sospites sobre posible tràfic de nens. Famílies interessades en adopcions publicaven anuncis en premsa o enviaven cartes als ajuntaments, o adreçaven les peticions al governador civil Matías Vega Guerra. “En la major part, aquests generosos oferiments no han pogut ser acceptats”, va dir el governador en un diari. Les necessitats estaven cobertes. “Hem d’entendre que hi ha una petita part que sí que van ser acceptades?”, es pregunta Lázaro.
No es tracta només de buscar els éssers estimats. És una qüestió de justícia. Ana Martínez, filla de la Manuela i una de les fundadores de l’Associació de Nens Desapareguts de la Riuada del 62, també participa en el documental. Martínez va declarar a Diari de Terrassa que la manca d’informació convida a pensar “que alguna cosa s’amaga” i reclama la intervenció de l’Ajuntament, doncs aquesta aresta de les riuades és “un tema de ciutat” i una assignatura pendent. L’Ana i les seves dues germanes, nascudes després de les riuades, quan els seus pares es van refugiar en el treball “per paliar el dolor”, fa anys que busquen col·laboració a les xarxes socials. Pels seus pares, pel seu germà Antonio, i per mols altres.
Parla Esther Lázaro
L’actriu Esther Lázaro és la directora del documental / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Es confessa nerviosa, “molt més que en una estrena teatral”. Esther Lázaro, directora del documental, actriu, ha vist ja més de 50 vegades el vídeo del reportatge. Es tracta de la seva primera aventura audiovisual, la qual cosa redunda en la tensió impacient perquè arribi el dia. La directora, tot i el perfeccionisme que encoratja el treball de gairebé tots els creadors, es mostra contenta amb el resultat. “Els nens de la riuada”, diu, no presenta conclusions incontestables, “però sí que posa sobre la taula preguntes obertes i intenta tancar-ne algunes”.
El documental ofereix “un cúmul d’indicis, però molt contundents”. La seva relació amb el tema va arribar per casualitat el 2018, quan treballava en l’Arxiu Històric consultant cartes sobre l’epistolari d’Anna Murià per a la seva tesi doctoral. Va veure un document relatiu a la primera petició d’adopció d’un nen de les riuades. “Em va interessar molt però ho vaig aparcar fins acabar la tesi”. Després es va endinsar en les històries de nens orfes. Lázaro va pensar primer a elaborar un article científic, però va acabar fent un documental. I ja pensa en un llibre, i en continuar investigant.
