L’any 2002, els veïns de Terrassa van començar a reivindicar un dels edificis del final del carrer Baldrich, que havia caigut en desús després de ser un dels tanatoris de la ciutat. Uns deu anys després l’espai va tornar a la ciutat amb una nova forma: El nou Arxiu Comarcal del Vallès Occidental. Des de llavors, l’arxiu recull en un mateix lloc documentació, fotografies i vivències de tota la comarca, des d’abans del segle XIII fins a l’actualitat.
Hi ha una part de la documentació de l’arxiu que hi arriba de forma gairebé automàtica: es tracta dels fons de l’administració local, de la informació notarial i judicial. Amb el pas del temps, els protocols oficials fan que tot el que s’acumula en aquests organismes oficials acabi emmagatzemat a l’arxiu, disponible per qui ho vulgui consultar. Aquesta és una part molt important de la història de la ciutat, ja que a l’Arxiu comarcal es poden trobar actes notarials que daten del segle XIII. Tot i això, aquesta no és l’única informació que es pot trobar a l’edifici del carrer Baldrich. La Teresa Cardellach és la cap del servei de gestió documental, arxius i registres de l’ajuntament, i dona una importància especial a les donacions: “a l’arxiu hi ha documentació molt diversa que prové de diferents fonts”, explica. Un cop aquesta informació arriba a les mans dels arxivers, es classifiquen seguint uns criteris molt estrictes, de manera que cada document o fotografia té el seu lloc.
L’arxiu és un gran desconegut de la ciutat, però el visita gent molt variada durant tot l’any. Més enllà d’historiadors i usuaris que fan investigacions, Cardellach detalla que “a l’arxiu venen genealogistes, arquitectes, advocats… que volen saber dades o busquen informació sobre com es feia la seva professió fa dècades”. També hi ha gent interessada en esdeveniments concrets que es dirigeix als arxivers per completar els seus coneixements.
Un dels dipòsits de l’Arxiu / Nebridi Aróztegui
Es calcula que cada any es dirigeixen a l’arxiu del carrer Baldrich unes 1500 consultes i unes 900 ho fan a l’arxiu municipal del carrer Pantà. A més, ara les cerques també es poden fer de forma telemàtica, i per això els continguts històrics de l’arxiu estan més a l’abast de tots que mai.
La figura dels arxivers és clau per atendre els usuaris. “No tot és remenar papers vells”, recalca la cap del servei. Afegeix que, per atendre un usuari de l’arxiu “no és com anar a una biblioteca, on pots remenar prestatgeries. Fa falta la intermediació de l’arxiver, que sap on és cada cosa i fa d’intermediari entre la informació i la persona que té uns interessos molt concrets”.
Durant els últims quatre anys, l’arxiu de la ciutat ha rebut més d’una cinquantena de donacions de diferents particulars i entitats, que se sumen a la informació de l’administració pública. Per als arxivers terrassencs, aquestes donacions tenen un valor molt important: “potser durant el confinament la gent es va posar a fer neteja”, especula bromejant l’arxiver Josep Lluís Lorca.
La implicació de la ciutadania en el recull de documents històrics de la ciutat és clau per l’enriquiment de l’arxiu, ja que “les donacions complementen la informació i la documentació administrativa del funcionament de la ciutat”, apunta Cardellach. Així doncs, la visió de les associacions i de la ciutadania és un punt de vista valuós per entendre la història de la ciutat. La Teresa ens en posa un exemple: “si estudiem les riuades del 1962, la informació és crucial, però també ho són les fotografies de les famílies o l’estudi d’un arquitecte que ha documentat els desperfectes de casa seva”.
Per Lorca, un dels actors clau són les associacions de veïns, ja que creu que “la seva visió és molt valuosa perquè a vegades pot ser una versió diferent del que explica l’ajuntament sobre uns fets”. Les donacions de les associacions de veïns de la ciutat han abundat durant els últims anys, amb aportacions molt detacables com les dels veïns del barri de la Cogullada o del barri del segle XX.
Fins ara, les donacions que s’han fet a l’arxiu de la ciutat han sigut en format analògic, mitjançant documents impresos o fet a mà i fotografies analògiques conservades en paper o pel·lícula. Però els arxivers comencen a veure pròxim el moment en què les aportacions passin a ser digitals, amb els reptes que aquests canvis comporten.
Nebridi Aróztegui
“Les empreses que porten la seva informació a l’arxiu ho fan amb llibres de comptabilitat, llibretes… d’aquí a uns anys ho començaran a fer amb discs durs que tindran diferents tipus de documents i programes”, explica Teresa Cardellach. El temor principal, més enllà de la classificació dels arxius digitals, és saber com preservar en el temps aquesta documentació sense perdre-la. “Si cada dia sense saber-ho perdem algunes fotografies que fem amb el mòbil, com perpetuarem nosaltres la informació electrònica?” es pregunta la cap del servei.
Els mètodes tecnològics obligaran els arxivers a treballar amb noves tècniques i, en definitiva, a aprendre a fer la seva feina d’una altra manera, però els de l’arxiu de Terrassa asseguren que aquest moment encara ha d’arribar i confien en l’arribada de noves tecnologies que els facin més lleugera la transició als futurs arxius digitals.
