Domènec Ferran, historiador d’art
El passat de Terrassa està marcat pels vapors i fàbriques dedicades a la indústria del tèxtil, que va anar desapareixent per noves economies i sobretot per les noves formes de gestió en la producció. Passejant pels carrers de la ciutat, podem trobar fàcilment edificis que ens recorden la història. Per gestionar aquest patrimoni, hem de tenir present què representa per als terrassencs.
La transformació industrial de la nostra ciutat es remunta, encara en la llavors vila de Terrassa, al primer terç del segle XIX, relacionada principalment amb l’expansió de la indústria tèxtil llanera. Les millores tècniques comencen amb la introducció de la màquina de filar l’any 1832 i la màquina de vapor l’any següent. Una mica més tard, a partir del 1845 es començaran a implantar els telers Jacquard, element cabdal en la ràpida evolució del sector tèxtil.
Aquestes millores tècniques venen acompanyades amb la constitució l’any 1842 de la Mina Pública d’Aigües, com a societat proveïdora d’aigua de captació subterrània que, a més de l’ús domèstic, serà decisiva per moure les màquines de vapor que anaven implantant a la nova indústria i que més endavant seran reemplaçades per la xarxa elèctrica, que l’any 1884 per primera vegada es va aplicar a les necessitats de la indústria.
Tot aquest procés es veu afavorit per la millora de les comunicacions amb la construcció de la carretera de Barcelona l’any 1845, però sobretot per l’arribada del ferrocarril del nord, el 1856,que comunicava Terrassa, primer amb Barcelona i seguidament amb Manresa, Lleida i Saragossa. La nova via va permetre l’arribada de matèries primeres com la llana i el carbó, però també la sortida dels productes tèxtils elaborats cap als mercats catalans i espanyols.
El creixement industrial va anar acompanyat d’un creixement demogràfic i urbanístic. El creixement demogràfic que suposa la necessitat de mà d’obra va esdevenir en diversos fluxos d’immigrants, primer de pobles propers i Catalunya i després altres regions espanyoles. Dels 3.672 habitants de l’any 1802 es passa a 15.956 l’any 1900; fins a arribar al creixement imparable de 92.234 l’any 1960.
Evidentment, aquest fenomen expansiu va provocar la construcció dels edificis industrials tèxtils, els vapors, les quadres, les fàbriques, els magatzems i els habitatges burgesos i obrers corresponents així com els edificis de serveis.
El patrimoni industrial terrassenc ha definit la imatge de la ciutat en els darrers gairebé 200 anys i sobresurt especialment per la seva qualitat arquitectònica i artística, més que en altres poblacions industrials catalanes. Sobretot des de finals del segle XIX i fins ben entrat el segle XX sota els paràmetres del Modernisme.
L‘estil modernista aplicat al patrimoni industrial terrassenc està lligat al treball personal de l’arquitecte més prolífic durant aquest període, Lluís Muncunill, sense oblidar, però, d’altres que van treballar en la creació del llenguatge industrial com Melcior Viñals, Josep Maria Coll i Bacardí, Antoni Pascual i mestres d’obres i diversos artesans de la construcció.
