Què fa que Terrassa, la tercera ciutat de Catalunya, no hagi resolt en cinc dècades de transformació urbanística el repte d’integrar les rieres a la trama urbana, acabar amb la frontera que imposen a l’oest de la ciutat la riera del Palau, i a l’est la riera de les Arenes?
El clima mediterrani, l’orografia del territori i la dimensió de les dues infraestructures hidràuliques són tres factors que han complicat trobar alternatives viables per a les rieres i recursos per a executar-les.
A la franja prelitoral, el règim de pluges es concentra a la primavera i a la tardor, amb episodis de grans aiguats, accentuats ara pel canvi climàtic. Aquests aiguats provoquen un règim de “torrencialitat a les rieres que fa difícil trobar-hi una solució”, comenta Pere Montaña, urbanista i la persona que ha estat al capdavant de la redacció dels plans d’ordenació de la ciutat i del disseny de les infraestructures.
La riera del Palau, al seu pas per Can Boada /Alberto Tallón
Amb un territori en pendent, les avingudes d’aigua i sediments omplen les rieres de manera virulenta. Ho fan de manera esporàdica -durant tot l’any les rieres estan seques-, però quan baixa l’aigua els veïns de Can Boada, la Maurina, les Arenes, Ègara i Montserrat s’esgarrifen. Durant les darreres dècades, moltes han estat les idees que s’han posat sobre la taula per acabar amb la cicatriu de les rieres de Terrassa. Els anys 90 es va descartar la idea de naturalitzar la llera de la riera de les Arenes i construir zones de jocs i fins i tot camps de futbol “low cost” que, en cas d’avinguda d’aigua, es poguessin reconstruir amb pocs recursos.
La idea va quedar descartada, com la proposta de retenir les crescudes, aigües amunt, amb un sistema d’alertes que permetés buidar les rieres abans de l’arribada de les grans avingudes. També es va rebutjar la idea de desviar el cabal de les rieres de la Grípia i de la Betzuca cap a la conca del Besòs, a través del riu Ripoll (Sabadell), alleugerint d’aquesta manera el volum d’aigua que arribava a la riera de les Arenes.
De fet, cobrir la riera de les Arenes no ha estat una opció a valorar i la cobertura de la riera del Palau, per trams, no ha obtingut els recursos necessaris fins ara. El resultat és que, mentre ciutats com Arenys, Badalona o el Prat cobrien les seves rieres i rius o els transformaven en parcs fluvials, a Terrassa el debat sobre que fer amb les rieres continuava sobre la taula.
Només cal donar una ullada al món per comprovar com altres ciutats han trobat alternatives per resoldre el pas de rius, rieres i torrents per les seves trames urbanes. Són solucions a mida per a cada problema. Denver, Seül, València i les conques del Besòs i del Llobregat són alguns exemples d’èxit.
Els experts opinen
Josep Lascurain, ecòleg del paisatge
“El cas de Terrassa és únic i les rieres conviden a innovar”
Josep Lascurain és tota una autoritat en aplicació ecològica del paisatge i ordenació del territori. Va participar en la redacció del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Terrassa de 2003, en les reflexions tècniques sobre les rieres de la ciutat. El biòleg i consultor explica gràficament que Terrassa és “com si agafessis un cubell ple de sorra i el tombessis. Quedaria un con pel qual l’aigua baixaria ràpidament des de la punta més alta”. La ciutat, diu, està sobre un “ventall al·luvial”, una mena de delta irregular que rep els cabals ràpids de la muntanya. També està envoltada per dues rieres que “són una oportunitat. No hi ha antecedents al món amb les característiques de Terrassa, de manera que les rieres conviden la ciutat i els experts a innovar”.
Pere Montaña , urbanista
“Cal mirar aigües amunt i buscar solucions segures”
Pere Montaña defensa que la solució per a les rieres “és difícil a la ciutat de Terrassa per l’antecedent de situacions dramàtiques”, com les riuades de setembre del 1962. “La memòria dels terrassencs sobre les rieres –apunta– genera por i és dolorosa”, cosa que allunya els experts de la recerca de “solucions subjectives, ja que sabem que en qualsevol moment les avingudes d’aigua es poden repetir”. De fet, així és, i les rieres funcionen com a conductores de l’aigua procedent de la muntanya. És per això que l’urbanista de capçalera de l’Ajuntament de Terrassa durant dècades defensa que cal “una visió àmplia per tractar el curs actual de les rieres, amb murs i ponts. Cal ampliar la perspectiva i mirar aigües amunt”, diu, com a via per “buscar solucions que garanteixin la màxima seguretat”.
Alternatives arreu del món
El Besos i el Llobregat
Àrea Metropolitana. A tocar de Terrassa, els parcs fluvials dels rius Besòs i Llobregat són un exemple de com naturalitzar un espai hídric, respectant les zones humides, de gran valor ambiental, biològic i paisatgístic. Al Besòs, el parc fluvial combina zones humides amb plataformes per a passejar i anar en bicicleta. Al Llobregat es va desviar el delta i el parc del Riu, de 6,7 hectàrees, té una xarxa de camins i un passeig fluvial paral·lel al riu.
Riu-autopista-jardí urbà
Seül (Corea del Sud). El riu Cheonggyecheon recorre 5,8 quilòmetres a Seül. Com la riera de les Arenes, els anys 50 va acollir l’assentament d’immigrants en un riu contaminat i objecte d’inundacions. L’any 1958 el van cobrir i l’any 1970 van construir una autopista a sobre, que exercia de barrera urbana. L’any 2003 el govern metropolità va enderrocar l’autopista i va crear un parc de 400 hectàrees que visiten 70 milions de persones.
Un parc sobre el Túria
València. La riuada del 1957 (81 morts) va colpir València, que va decidir desviar el riu Túria, una obra d’enginyeria hidràulica del franquisme, amb reforma de la xarxa ferroviària inclosa. Avui, aquell espai l’ocupa el Jardí del Túria, que aquest estiu celebra 35 anys vertebrant la ciutat. És un pulmó verd de més de 10 quilòmetres i 110 hectàrees, una bombolla verda molt popular, amb vegetació i fauna, que connecta equipaments culturals i esportius.
Frenar i evitar desbordaments
Denver (EUA). El George Wallace Park, a Denver, rep el nom d’un dels fundadors del Centre Tecnològic de la capital de Colorado, situat a tocar de l’espai verd. Un sistema per corregir les correnties d’aigües fluvials de la zona, alentir la seva velocitat i controlar els desbordaments, ha permès crear aquest pol d’activitat física a l’aire lliure, espai d’esbarjo i zona d’entrenament per als atletes locals. El parc ocupa 1,85 milles i és un referent internacional.
Els jardins secs
El Japó. Les solucions per als jardins urbans situats sobre lleres seques cerquen alternatives imaginatives, especialment allà on no discorre l’aigua de manera permanent, com a les rieres de Terrassa. Al Japó, els jardins secs o “kare sansui” no necessiten recursos hídrics donat que utilitzen sorra, grava, roques, i puntualment molsa i altres elements que simulen els espais naturals i les muntanyes.
