El periodista sabadellenc de “La Vanguardia” Plàcid Garcia-Planas, corresponsal de guerra que ha estat a Ucraïna, ha protagonitzat aquest dimecres la xerrada titulada “La mirada d’un reporter” en un acte celebrat a la Masia Freixa i organitzat per Junts per Terrassa.
Per ser corresponsal de guerra s’ha de ser d’una pasta diferent? No. Em dic Plàcid i no estic programat per a la guerra. Un reporter és un reporter i l’adjectiu sobra. Si un no sap fer bé una crònica a l’Hospitalet, no la sap fer bé a Khàrkiv. Al final, el reporterisme és trobar la paraula adequada en el lloc correcte i no crec en el reporter de guerra, crec en el reporter. A ningú l’obliguen a anar a una guerra. Jo no la vaig buscar, m’hi va portar una mica la vida.
Però s’ha de dir que sí per anar-hi? Jo volia ser arquitecte i els números em van fer por i vaig fer periodisme, perquè no sabia què era i perquè era una carrera fàcil. La vida, sense buscar-ho, em va portar a “La Vanguardia” i em vaig trobar a la secció d’Internacional i, de cop i volta, en una guerra. Va ser la primera guerra del Golf, l’any 1991. El reporterisme és com el sexe, s’aprèn practicant. Després va venir la guerra dels Balcans. Vaig estar a punt de dir-li al director que no anava més a les guerres. I al final em vaig mantenir en l’ofici pel repte narratiu, perquè considero que la major part de les cròniques de guerra no són bones, perquè acabes reflectint el dolor de l’altre des del patetisme d’arrel romàntic i converteixes el dol de l’altre en un pas de Setmana Santa.
El reporter de guerra també és com si anés a la guerra? Des del moment en què entres a un camp de batalla, tu ja ets part del paisatge i ets una realitat allà. Difícilment canvies la realitat i la nostra missió no és canviar la realitat, sinó descriure-la per aportar informació i reflexió al lector.
S’acaba simpatitzant per un dels dos bàndols? L’objectivitat no existeix, existeix l’honestedat i és la base de tot. És difícil, perquè el món és complex i és molt més fàcil opinar que descriure.
Com ho porta la família això que estigui en panorames tan conflictius? És una família que no pateix gaire i molt viatjada. Els meus pares eren molt viatgers i el meu pare va filmar la invasió soviètica de Praga l’any 1968. Són gent que coneixen el món, tot i que aquesta d’Ucraïna han patit una mica, no sé per què.
Potser perquè ara es veu tot i abans no tant? No ho sé. Ha estat una guerra molt espectacular, molt de cop, molt europea, que feia tremolar al món.
Un fotògraf que va estar a la guerra dels Balcans em va dir una vegada que va veure coses que li hauria agradat no veure. Li ha passat el mateix? Trobo que és una frase molt feta, perquè si no t’agrada veure-les, ja no hi vas. No vull dir amb això que m’agrada veure-les, però ningú t’obliga a anar a la guerra, hi vas lliurement. El reporter de guerra que torna i necessita ajuda psicològica, vol dir que desconeix profundament el que és una guerra. I si ho desconeixes, és que no estàs capacitat per informar o descriure-la.
Però mai ha passat por en un d’aquests conflictes? Sí, evidentment; tanmateix, la por és bona. Et mesura i aprens molt de tu mateix i també et fa ser prudent. La manca total de por és perillosíssima.
De guerres n’hi ha moltes, però tenir-la tan a prop és el que fa que ens preocupem? Evidentment, com més a prop la realitat o la notícia, més es llegeix. És normal.
Quin és el conflicte que més l’ha impactat? El d’Afganistan. És l’únic país on he anat en el qual he tingut la sensació de no estar a aquest món, d’estar a un planeta diferent.
Ha baixat l’interès per la guerra d’Ucraïna? Notícia ve de novetat, i quan no és novetat, ja no és notícia. I hi ha un cansament del lector sobre el mateix tema, i ve provocat perquè les cròniques, al final, es van assemblant i hi ha una manca brutal de mirada lateral.
Ara ho complica tot les “fake news”, que estan de moda? No entenc per què està de moda ara, les mentides i les notícies falses han existit sempre, el que passa és que s’ha trobat un nom postmodern. I per les xarxes socials, s’han multiplicat.
Tornaria a fer periodisme o faria arquitectura? Faria periodisme, reporterisme, perquè he descobert que s’acaben semblant; tu construeixes alguna cosa.
Creu que són coses diferents el reporterisme que el periodisme? És la part més lliure del periodisme, és l’essència i una eina de coneixement brutal. És el territori més fèrtil per apropar-se a l’ésser humà.
Es veu fent cultura o esports? Seria feliç si em passessin a Cultura. No soc molt d’esports, però on s’aprèn és a les zones d’incomoditats.
