El professor Enric Cama va rebre la Medalla d’Honor per part de l’Ajuntament “pel seu compromís social i polític i la seva tasca de preservació per restituir la memòria i la dignitat de les dones i els homes que van lluitar contra la dictadura i per la defensa de les llibertats”.
Quina valoració fa de la Medalla d’Honor de la ciutat que li han concedit? Estic extraordinàriament satisfet. La seva concessió va ser tota una sorpresa i una colla d’amics i d’entitats es van posar d’acord amb l’Ajuntament per concedir-la i tot es va fer sense que jo me n’assabentés. Estic content perquè l’acord es va prendre per unanimitat i això m’omple de satisfacció i les entitats que han donat suport a la concessió són, per mi, molt estimades i són diferents unes de les altres i amb totes he treballat molt bé. Tot l’acte va estar molt bé.
El fet de ser de Barcelona i establert tants anys a Terrassa fa que sigui un orgull multiplicat per dos? Estic molt orgullós del meu origen. Soc de Gràcia i he viscut al barri fins als 30 anys. Hi estava molt arrelat i tinc orgull de gracienc, però ara fa quaranta-dos anys que estic a Terrassa i soc un ciutadà d’aquí. Això fa que tingui dues pàtries, Gràcia d’origen i Terrassa de vida. Això encara em fa més ser un ciutadà exemplar, perquè he viscut molt feliç i encara visc molt feliç a Terrassa i estic molt orgullós d’aquesta ciutat.
Li queda corda per continuar servint a la ciutat? Per a mi aquesta medalla té dos elements. Primer, perquè és una medalla que faig extensible a tota aquella gent que va lluitar tant per convertir Terrassa en una ciutat habitable. Ha tingut un moviment veïnal extraordinari i ha fet aquesta ciutat habitable. I l’altra qüestió és que Terrassa ha patit una transformació cap a millor a partir dels ajuntaments democràtics. La conjunció entre els moviments veïnals i la tasca dels ajuntaments ha convertit Terrassa en el que és avui en dia. Això no vol dir que no hi hagi problemes i no els podem obviar. Però entre tots hi podem fer front.
“Terrassa ha tingut un moviment veïnal extraordinari que l’ha convertit en una ciutat habitable”
Ha canviat molt el món del sindicalisme en els últims anys? Sí, quan jo arribo a Terrassa ja feia molts anys de lluita política i sindical. Vaig deixar la feina i vaig fer oposicions per a professor. També canvio sindicalment, perquè passo a la federació de l’ensenyament de Comissions Obreres. I és molt diferent, fer-ho a un institut que a una fàbrica i, a més, va canviar tot molt, perquè el PSUC es va dividir i la situació política de la ciutat va canviar i això va repercutir en la meva situació política i sindical.
Estem en retrocés pel que fa a les llibertats? No estic gaire content de la situació d’ara i crec que hem retrocedit en coses que havíem aconseguit i que ens havien costat molt d’assolir. Tenim un retrocés en les condicions de vida i de treball de la gent i el nivell de mobilització és més escàs, respecte a abans.
I la situació política actual? En aquests moments, la situació política, interna i externa, la nostra i la internacional, és perillosa. Estem davant d’una guerra que no és la invasió de Rússia a Ucraïna, sinó que és entre Rússia i l’OTAN. I això, amb una escalada de subministrament d’armament cada vegada més sofisticat dels Estats Units a Ucraïna i això se sap com comença, però no com s’acaba. Mai he sigut pessimista, però ara veig les coses, en general, pessimistes.
“El canvi que vaig fer de professió cap a professor va ser un dels canvis estratègics de la meva vida”
Hem de témer pel futur? Afortunadament, per Sud-amèrica, els moviments progressistes avancen. En aquest sentit, tenim la situació de Xile i Colòmbia o les futures eleccions al Perú o a Brasil. Tot això pot fer que s’equilibrin les coses en l’àmbit internacional, però a Europa, hem retrocedit en aquest aspecte, i, per mi, les perspectives no són gaire bones.
Quan va fer de professor, el canvi va ser molt gran? Fer de professor va ser un dels canvis estratègics de la meva vida i va ser fantàstic. M’ho vaig passar molt bé fent de professor i vaig gaudir molt, i vaig tenir molt bona relació amb els alumnes. En els vint-i-sis anys que vaig estar de professor l’Institut Nicolau Copèrnic, van ser per mi una joia de viure. Vaig seguir el consell d’un amic meu, dels professors que vaig conèixer al principi i em van anar estupendament.
Quins consells eren? El primer era no faltar mai a classe. El segon, respectar molt a l’alumne. I el tercer, xalar ensenyant i que l’alumne vegi que t’ho passes bé ensenyant. Amb aquests tres consells, l’ofici de professor és una de les coses més boniques que hi ha.
El reconeixement dels alumnes també és molt important per a un professor? El dia de la medalla van venir molts alumnes que havia tingut. Passant per l’alcalde, Jordi Ballart, que també va ser-ho. I molts em diuen que es van fer professors d’història per les meves classes. No he canviat gaire el meu estil de donar classes i he tingut una repercussió molt agradable en tot el que he fet en l’àmbit de l’ensenyament.
