La verge del Rocío torna a aparèixer a Terrassa

Comparteix

Tuiteja

Share

Email

“Senzillament, és impossible que entenguis el Rocío. A qui necessiti que se li expliqui, no val la pena explicar-li-ho”. Fa dècades, Antonio Gala feia ús de la retòrica de la indignació per explicar (al final, sí que ho explicava) en un article què és el Rocío. A propòsit d’una pastoral del bisbe de Huelva, que advertia sobre els perills de la massificació d’aquesta festa, presumible provocadora d’un ofegament d’allò estrictament religiós, Gala contestava: el Rocío “és una embriagant mescla de sagrat i sacríleg, de carnalitat i espiritualitat, de la penitència del camí i el batibull de l’arribada”. Si una paraula es repeteix en les respostes a la pregunta “què és el Rocío?” és la paraula “sentiment”. Religiós, sí, però no sols religiós. El Rocío se celebra a Almonte, Huelva, i a Terrassa, aquest cap de setmana. Per Can Petit passaran almenys 20.000 persones.

Aquest dijous passat, 21.30 hores. “Avui és dia 2 de juny, no?”, pregunta un jove. En efecte. “Fa un mes que soc aquí”. Fa un mes que van començar els preparatius, i un parell de setmanes que Can Petit, per sobre de l’avinguda de Font i Sagué, ha esdevingut un campament espectacular, amb desenes de carpes, casetes i caravanes on aquest cap de setmana hi pernoctaran unes 2.000 persones, si és possible fer càlculs ni tan sols aproximats. Aquesta és la 49a Romeria del Rocío a Catalunya i fa cinc anys, exceptuant les edicions “pandèmiques” del 2020 i 2021, anul·lades, que es fa a Terrassa.

El sol ha declinat ja i els “rocieros” estan expectants esperant la Blanca Paloma. La imatge és una rèplica exacta de la d’Almonte i es troba habitualment en la parròquia de Sant Martí, a Cerdanyola del Vallès. Dijous la van transportar en camió a Terrassa. Són les 21.50. Els germans que enraonen a les portes de les casetes miren els rellotges. Ja ha arribat, se sent. La verge ha estat descarregada amb moixaina i aviat, molt aviat, un núvol de portants l’alça entre llàgrimes, amunt!, a les espatlles reforçades amb el fervor i l’espera. “Clar, són dos anys ja sense Rocío, Ati”. No, aclareix Ati Díaz. Dos no, tres. “Mira”, diu: “Maig del 2019 a maig del 2020, un any; maig del 2020 al del 2021, dos anys; fins a juny del 2022, tres”. Tres anys sense el Rocío.

Canvi

Ati Díaz és membre de la germandat de Santa Coloma, la fundadora del Rocío a Catalunya. El seu germà Carlos, president, resumeix això que molta gent no comprèn, aquest arraïmar-se davant la imatge de la verge, la romeria prèvia, dormir en el terra o en lliteres tenint la llar tan a prop, els nens enlaire davant la Blanca Paloma. “El Rocío és fraternitat i convivència, és una sèrie de moments”. La dringadissa de les campanes instal·lades a les portes de les carpes anuncia la nova. Ja avança pel carrer central, ja arriba. Els portants caminen a poc a poc. Es detenen, com suspesos en el misteri. Diverses persones aixequen una dona en cadira de rodes per presentar-la davant la verge. La dona mira la Blanca Paloma amb ulls embadalits, aixeca una mà tímida per saludar-la, després pares pugen a infants, un plora, una nena somrient toca el mantell amb cura.

FOTOS | La Virgen del Rocío arriba a Terrassa

Antonio Merino, president de la Coordinadora de Entidades Andaluzas de Terrassa (CEAT), no és creient, afirma. Però és “rociero” i aconsella a profans, descreguts i refractaris que s’hi acostin. “Que entrin i veuran”. El Rocío a Catalunya és un fenomen social i jove, un dels més potents fets culturals de Catalunya, subratlla Daniel Salinero, president de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya (FECAC). El moviment “rociero”, apunta, “és el que millor està fent el canvi generacional a Catalunya”. La transició en els canvis de vara s’exemplifica any rere any i aquesta transició, diu Salinero, “ha de venir de la mà de la llibertat”. Hi ha codis que no es poden franquejar, per descomptat, però “tot evoluciona”. Ell feia el Rocío català de petit “i no ens dutxàvem”. Ara la seva filla “no ho entendria”. Però l’essència es manté.

Repetir

Aquest divendres, 24 grups han sortit de 14 municipis en romeria per confluir a Can Petit. Aquest dissabte, a les 18 hores, les germandats es presentaran davant de la verge, que va ser dipositada dijous a la nit a Can Petit i serà custodiada per torns durant tot el cap de setmana. Aquesta nitde dissabte, els romers cantaran i ballaran a les portes de les seves casetes amb la candela encesa. No tothom pot entrar en les carpes, reservades a socis i amics, però si pot ensumar l’ambient d’un esdeveniment que és això, “un sentiment”, i no un espectacle “com la Fira d’Abril”, especifica Antonio Merino. Però és un fenomen social indefugible

“Si es ve un dia, és difícil no repetir”, deixa clar Salinero. Aquest diumenge, a les 10, hi haurà missa. A les 0 hores de dilluns es resarà el rosari massiu. I dilluns, a les 8, missa de l’alba. Les confraries viuen la seva devoció tots els dies de l’any. Celebren misses mensuals, per exemple, encara que aquests tres dies, els de Terrassa, “són el moment àlgid, el perquè de tot”, assenyala el president de la FECAC.

Aquest dilluns s’acomiadarà la verge entre llàgrimes que renovaran les abocades en l’arribada. ”Vols prendre quelcom?”, pregunta Merino a Aniol Galí, president de la Coordinadora de Grups de Cultura Popular i Tradicional Catalana de Terrassa, amb la qual la CEAT manté una excel·lent relació. Un “rociero” abraça un altre. Una cançó “almonteña” ronda entre les carpes. Un matrimoni es retira a les seves estances. En unes hores es vestiran de romers i cantaran i sentiran com la pell s’estarrufa, un any més, entre un oceà de caps. Rosada, misteri, fervor, convivència. A “Charlas con Troylo”, Gala confessava: “Jo, de veritat, no et puc explicar què és el Rocío”.

Can Boada?

Els promotors de la cultura andalusa a Catalunya no sempre senten reconegut el seu treball. És més, moltes vegades se senten maltractats. “Ens costa molt més que a uns altres dur a terme determinades gestions”, afirma Daniel Salinero, president de la FECAC. Abans de recalar a Terrassa, el Rocío se celebrava a Montcada i Reixac. “Amb el canvi de govern, ens van obrir la porta perquè marxéssim”, diu. A Terrassa, assegura, són tractats “amb molt de respecte”. “Amb Jordi Ballart tot van ser facilitats, i amb Alfredo Vega”, afegeix. El Rocío s’instal·la a Can Petit, però aquest emplaçament tenia biaix de provisionalitat. No fa gaire es va estudiar el seu trasllat a Can Boada del Pi, però aquesta opció, segons l’Ajuntament, va quedar descartada per raons de seguretat i mobilitat. El Rocío, doncs, continuarà, de moment, a Can Petit.

Dues germandats

A Terrassa hi ha dues germandats del Rocío: l’Hermandad de Nuestra Señora del Rocío de Terrassa i l’Hermandad Rociera de Santa Maria de les Arenes-Voces del Camino. La primera, una de les poques de Catalunya “canòniques”, eclesiàstiques, es va fundar fa gairebé 25 anys i tenia 140 socis abans de la pandèmia. Ara en té 80. Voces del Camino va néixer com a entitat l’any 2005. El 2008 va passar a ser associació i el 2017, germandat. Presidida per Francisco Mejías, té 70 socis i està a l’espera de rebre els estatuts canònics.

Carlos Díaz

“Aquí vens un dia per primera vegada i marxes amb mil coneguts”. Carlos Díaz (49 anys) és el president de l’Hermandad de Nuestra Señora del Rocío de Santa Coloma de Gramenet, que va fundar la festa del Rocío a Catalunya fa gairebé mig segle. “Això neix de la cultura andalusa, de moltes persones que van venir a Catalunya des d’Andalusia, de penyes flamenques, de la intenció de fer aquí alguna cosa semblant a allò des de la llunyania. Era com portar un trosset d’Andalusia”, diu. Estan els esdeveniments culturals andalusos mancats de reconeixement a Catalunya? Sí, respon, “però no ho necessitem. Mira això”, diu, assenyalant la gentada.

Montse Alba

Montserrat Alba té 56 anys i és la responsable de Comunicació de la Coordinadora d’Entitats Andaluses de Terrassa (CEAT). Sempre ha viscut el Rocío amb una germandat, però enguany el fa per lliure: “Ens hem ajuntat un grup d’amics i hem instal·lat aquí dues caravanes, Som 13. És una nova experiència. L’altra ja l’havia provat”. Entre tots han pagat el preu de lloguer d’una parcel·la i han muntat les seves caravanes per viure el Rocío a Can Petit entre dijous i dilluns. Aquest dia recolliran els estris i marxaran a casa. I deixaran enrere un esdeveniment que, per a ella, “és religiós, però no al 100%”. És trobada, convivència.

Belén Valenzuela

El Manuel té 5 mesos i reclama la seva mare. Té gana. La seva mare és Belén Valenzuela, una jove de 27 anys que presideix l’Hermandad del Rocío de Terrassa des del 2019. “Jo vaig néixer ‘rociera’”, assegura. Recorda que de petita els seus pares la van portar a Almonte. Feia el camí i en el 2010 va etzibar a la seva mare: “Em vull apuntar a una germandat”. Pràcticament, va obligar la seva família a apuntar-s’hi: “Volia estar tot l’any vinculada a això, viure amb volants i cançons. És sentiment, és fe, és una cosa diferent. Aquesta és una gran família que es baralla i es perdona. Quan miro la verge, sento que em crida. No ho puc explicar”.

Amelia Alarcón

L’Amelia porta penjats del coll dos medallons. Un és de la seva germana, morta fa dos anys. “On vaig jo, va ella”, diu Amelia Alarcón Martínez (57 anys). La diuen “La Panto” per la seva passió per Isabel Pantoja, però això és pura anècdota en comparació la seva passió per la Mare de Déu, que li ve “de tradició familiar”. “Ni em recordo des de quan soc aquí”, assenyala. Abans de ser membre de l’Hermandad del Rocío, la seva família era acampadora en aquesta cita. “El Rocío és més que religió, tot i que la fe sigui la base de tot. És sentiment i família, unió”. Amelia s’omple la cara de somriure i acaricia els medallons. On va ella, van dues. Tres, amb la verge.