Tots quatre (Joan Carles Peris, Lluís Caelles, Òscar Armengol i Esteve Soler) són terrassencs. I tots quatre són periodistes de TV3 i es dediquen a la informació internacional. I això, és clar, inclou les guerres. I més concretament la d’Ucraïna, de la qual Caelles i Armengol n’han estat testimonis en primera persona. Els quatre s’han reunit aquest dilluns a la sala d’actes de l’escola Industrial per parlar de la cobertura de la guerra d’Ucraïna i altres conflictes bèl·lics. Es tracta d’una de les activitats previstes dins del 120è aniversari de l’Escola Superior d’Enginyeria Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa de la UPC. El va organitzar l’associació d’exalumnes Actes.
Ha presidit l’acte Xavier Roca, director de l’Eseiaat-UPC. I ha conduït el debat Esteve Soler, reporter en diversos conflictes bèl·lics com els d’Irak o l’antiga Iugoslàvia. “La meva guerra queda ja una mica lluny“, ha explicat en referència a la invasió de l’Irak per part dels Estats Units. El cap de la secció Internacional de TV3, ha començat la conferència explicant com es prepara una cobertura. Lluís Caelles, que ha estat tres vegades a Ucraïna, ha destacat la importància de tenir bons contactes sobre el terreny. Ha aparegut així la figura del “fixer“, un periodista de la zona que assessora i fa tasques de traducció. També del xofer. “Quan vam arribar la primera vegada a Kíiv, el nostre “fixer” ens va recordar que la premsa estrangera tenia allí el mateix tractament que les ambulàncies. “Anàvem en sentit contrari per les carreteres”, recorda.
L’extensa xerrada va permetre parlar de la feina diària d’un reporter de guerra. Caelles considera que “vam fer una bona cobertura. I la clau va ser que el Joan Carles Peris va muntar l’operatiu quan tocava. A les guerres, tan important és no arribar massa aviat ni massa tard. Recordo que quan vam aterrar, vaig preguntar a la nostra “fixer” l’Olga, si podíem apropar-nos al front. I em va respondre que “fins i tot podíem anar més enllà”, va dir somrient.
El més jove de tots, l’Òscar Armengol, va viure a Ucraïna la seva primera experiència en una guerra. “Vaig anar al despatx del Joan Carles Peris i li vaig dir que comptés amb mi si es necessitava gent. I de cop em vaig veure allí, a cent metres d’una zona on havien llançat 60 atacs en un dia. I en entrar a l’hotel, el paisatge era surrealista, amb gent dormint al soterrani”.
Esteve Soler va introduir també el tema de la pressió d'”arribar a temps”, en el cas de TV3, les 14.30 i les 21 hores. “Molts dies acabaves el TN Migdia i sense dinar et posaves a treballar pel del vespre”.
Joan Carles Peris, el cap, va deixar clar que “no demanem mai que cap periodista vagi més enllà. La part heroica, si volen, la posen ells. I perquè volen. Però mai no els ho demanem. Tampoc no cal. No val la pena. Ens hem d’acostumar al fracàs. I de fet, alguna crònica no ha arribat a temps. No passa res”. “La millor crònica és sempre la que entra“, ha reblat Esteve Soler, que s’ha mostrat crític amb el “boicot” que s’ha fet a ballarins o cantants russos que han vist cancel·lats els seus espectacles al nostre país. “No té cap sentit. Algú es va plantejar deixar de beure Coca-Cola quan els Estats Units van envair l’Iraq o a l’Afganistan?
El debat, riquíssim i amè, va continuar vers el tema deontològic de si cal mostrar molt o poc. I aquí tots es van posar d’acord. “Cada dia ens arriben imatges brutals. I ni les mostrem ni les mostrarem. No aporten res a que la gent prengui consciència de què és la guerra. Hi ha moltes maneres d’explicar les coses”, ha assenyalat Joan Carles Peris.
