En què consisteix l’estudi publicat a la revista eBioMedicine, del grup The Lancet? El que hem fet és identificar un nou biomarcador que es pot detectar en sang. Ens permetria poder diagnosticar de manera precoç el càncer de pàncrees. Hi han col·laborat molts hospitals.
Sona força bé. Sí. El problema dels tumors de pàncrees és que es diagnostiquen massa tard, quan el pacient ja ha desenvolupat metàstasi. Llavors, les opcions a nivell de tractament són molt reduïdes. Quan el tumor està localitzat al pàncrees no dona simptomatologia. És quan passa al fetge que el pacient es comença a trobar malament. Llavors, el tumor no és operable. I pels tumors, la cirurgia encara és l’opció més eficient.
Només entre el 10 i el 20% dels càncers de pàncrees es poden operar. Cal canviar aquestes estadístiques, suposo. Treballem també en el tractament de nous tractaments que puguin ser més eficients, però en un pacient amb metàstasi, és molt més difícil controlar la malaltia. Cal dedicar molts esforços a diagnosticar abans.
Trigarem molt a poder detectar si tenim aquest càncer amb una simple analítica de sang? Malauradament sí. Calen recursos per seguir treballant. El procés és lent. Ja hem publicat l’estudi i hem presentat el projecte. Esperem que ens el financin. Però, d’entrada, nosaltres ho plantegem com una bona eina per començar ja a treballar amb pacients d’alt risc, com gent amb antecedents familiars o pancreatitis crònica.
La incidència del càncer de pàncrees en la població no és molt alta. No. Parlem d’uns 8.000 casos anuals a Espanya. No sé fins a quin punt el sistema de salut consideraria que és una incidència suficient per a incloure’l, però segur que en casos determinats seria un aspecte a determinar.
En tot cas, seria molt eficaç. Evidentment. Hem vist que en estadis baixos, ja tenim nivells alts d’aquesta proteïna. No cal esperar a un estadi avançat.
L’estudi l’han presentat 15 professionals. Sí. Jo soc química, però el nostre és un grup molt multidisciplinari. Hi ha també patòlegs, oncòlegs, biòlegs i farmacèutics. Sense l’ajuda de molts professionals que recullen la informació clínica hauria estat impossible. És una suma de molts esforços.
Amb quantes persones s’ha fet la mostra? Amb 200 persones més amb unes 80 més a l’Hospital Ramon y Cajal de Madrid. Ara ho hem d’estendre a milers de pacients, de 6 a 8 mil. En uns tres anys podríem tenir la segona part de l’estudi feta. I, si tot va bé, en uns deu anys es podria estendre a nivell general.
És un treball de fons. Sí. És molt important deixar clar això. En aquest aspecte soc sempre molt cautelosa. En els pacients, aquestes notícies els poden generar frustració. Sembla que als diaris curem el càncer cada dia i en realitat no és així. Tots tenim gent al costat que el pateix. S’han de passar tota una sèrie de controls posteriors.
Què té el càncer que sigui tan difícil de guarir, a diferència d’altres malalties? El problema és que li diem càncer a moltes malalties diferents. No té res a veure una leucèmia amb un limfoma, un càncer de mama o un càncer de pàncrees. I li diem càncer a subtipus molt diferents. Al laboratori està molt en auge seqüenciar cada tumor. Seqüenciem cada subtipus de càncer de pàncrees, per exemple. Caldria tractar-les com a malalties diferents. Cada vegada fem més medicina personalitzada.
Cada vegada hi ha més tumors que responen a teràpia. Sí. Fa 20 anys, un càncer de mama era com una sentència de mort. Avui té una supervivència a 5 anys superior al 90%.
D’on ve el seu interès per la ciència i la medicina? Totes les ciències m’agradaven, però vaig estudiar química. Em vaig especialitzar en biologia molecular i bioquímica. Vaig fer estades a Noruega i als Estats Units. Vaig fer el doctorat amb el grup “Noves dianes moleculars del càncer” que lidera la doctora Pilar Navarro i porto 15 anys a l’Hospital del Mar. De seguida vaig veure que m’agradava molt estudiar el càncer. El pàncrees és un òrgan fascinant. És un tumor molt silenciós, del qual se’n saben moltes coses.
Arran de la crisi, molts investigadors marxen a fora. El seu és un cas peculiar? Totalment. Soc l’excepció. Treballo per l’Hospital del Mar i això em dona estabilitat per a poder investigar. Diria que un 99% dels meus companys ja no hi són. Alguns han deixat la recerca i d’altres treballen a l’estranger.
Deu desesperar. Sí. El nostre és un sector molt poc reconegut. Als Estats Units, per exemple, es valora molt la recerca. No ens hi podem comparar. A casa nostra, invertir en ciència no dona vots.
