Són adolescents, però la vida els ha situat davant del repte de créixer a cavall de dues realitats -Nikopol i Terrassa-, ara amb l’angoixa d’una guerra que colpeja el seu país d’origen, Ucraïna. La Karina Zhmur i el Kiril Groshev van arribar a Terrassa de petits, de la mà del programa d’acollides familiars de l’ONG TANU. Avui, amb només 14 anys, ens expliquen amb sorprenent lucidesa com viuen un conflicte bèl·lic que amenaça l’ordre mundial i posa en perill les seves famílies i amics.
Amb el Kiril parlem quan camina prudent pel carrer, després de passar-se moltes hores al refugi. “Les sirenes sonen 5 o 6 cops al dia per anunciar que el bombardeig és a prop – explica. Baixem al soterrani de casa amb la família per protegir-nos-en.”
A Nikopol, la majoria dels veïns que tenen casa disposen d’un rebost sota terra “on guardem les conserves que preparem a l’estiu”, comenta la Karina. Són espais foscos i freds. La majoria excavats sota terra, equipats ara com a búnquers casolans amb queviures, matalassos i “en el nostre cas dos sofàs i mantes, segons m’ha explicat la meva mare”.
El vídeo reprodueix l’interior del refugi situat sota l’habiatge del Kiril, on es protegeixen els seus familiars i conneguts.
Als blocs de pisos la situació es complica, comenten. “A casa de la meva tieta -diu la Karina- hi ha un búnquer a prop, però està a ‘petar’ de gent, de manera que hauran de buscar-se un altre refugi.”
És la realitat d’una població atrapada per la guerra, amb les tropes russes avançant des del sud i amb pràcticament cap possibilitat de fugir. “Els trens no funcionen i tenim la frontera de Polònia a mil quilòmetres”, relata la Karina. “El meu pare va anar a comprar els bitllets de tren i li van dir que de moment el servei està interromput. Així i tot, els portaria només fins a Lviv, i encara haurien de recórrer centenars de quilòmetres fins a Polònia.”
Els tancs encara no han entrat a Nikopol, però la sensació d’angoixa és constant en una ciutat de poc més de cent mil habitants situada en un enclavament geoestratègic, al peu de riu Dniéper.
Kiril Groshev: “Trobo molt a faltar estar a Terrassa. Mai tant com ara, de veritat. Aquí també tinc família i amics, però és molt dur”
“Sents molta por, perquè veus el fum dels bombardejos als pobles del voltant”, diu el Kiril. Va tornar a Ucraïna al gener, després de passar el Nadal amb la seva família egarenca. “Quan vaig arribar, abans de començar la guerra, tot estava bé i, de cop, tot s’ha tornat perillós. Trobo molt a faltar estar a Terrassa. Mai tant com ara, de veritat. Aquí també tinc família i amics, però és molt dur.”
El Kiril explica que el seu germà Sasha, de 21 anys, està mobilitzat a Kíev. “Treballa en un supermercat, però l’han cridat a files i ara està defensant la capital. Quan li truco em diu que està bé, que no té por, però estem molt preocupats.”
El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va signar fa quatre dies el decret de mobilització general, que s’ha estès per tot el país. “El meu pare no pot sortir de Nikopol perquè té 56 anys i és reclutable –relata la Karina. Avui han cridat el meu tiet de 48 anys per dir-li si s’incorpora a files. Té una nena petita de 2 anys i la meva tieta està destrossada. A Nikopol tenim un destacament militar petit per fer front als russos i l’alcalde ha fet una crida a tota la població, però jo he dit al meu pare que ni se li acudeixi presentar-se!”.
La Karina, amb el seu pare terrassenc, el Luís Muñoz / Alberto Tallón
Des que va començar la invasió russa de territori ucraïnès, la Karina ha comprovat personalment com “aquí patim per la seva seguretat i allà pensen a defensar el país. És una cosa que ens han ensenyat des de petits”. Ara té un amic, l’Ivan, de 18 anys, “amb qui sempre estàvem junts aquest estiu”, que li ha deixat clar que vol sumar-se a les milícies civils. “Li dic que per favor no ho faci, que té tota una vida per endavant, però ell em respon que no té res a perdre i que així fa alguna cosa pel país”.
Karina Zhmur: “Aquí patim per la seva seguretat i allà pensen a defensar el país. És una cosa que ens han ensenyat des de petits”
La Karina hi insisteix. “En patriotisme no ens guanyen. Els russos tenen molts soldats i armament, però nosaltres estem units i decidits. És quantitat enfront de qualitat. Potser Putin acaba ocupant el país, però els ucraïnesos respondran, fins i tot amb la llengua.” Amb la pandèmia, la Karina fa tres anys que viu a Terrassa, des d’on ha tornat puntualment a Nikopol. El darrer estiu, explica, “molta gent em parlava en ucraïnès. Habitualment utilitzem els dos idiomes, l’ucraïnès i el rus, però ara fins i tot el meu pare ha decidit parlar ucraïnès. No ho vaig veure llavors, però ara tinc clar que és un altre gest de resistència, de patriotisme”.
Referents malmesos
A la Karina i al Kiril els fa “molta pena el que està passant, de veritat”, coincideixen. Tots dos han vist com els referents d’un país i una llar a Ucraïna, tot i les precarietats que els han portat a Terrassa, saltaven pels aires. “Jo pateixo sobretot per la meva àvia –diu la Karina. Té 73 anys i li costa molt caminar.” Si entren les tropes a Nikopol, “no podrà fugir. Ni tan sols pot baixar del seu cinquè pis al refugi… I saps què em diu? –afegeix-: que cal esperar, que no passarà res”.
El Kiril, al refugi situat sota casa seva, a Nikopol
Les famílies terrassenques dels dos adolescents ucraïnesos els descriuen com a éssers excepcionals. Madurs, nobles, responsables, afectuosos, estudiants aplicats i mai conflictius, tot i arrossegar una motxilla carregada de precarietats i d’exclusió social.
“És el millor regal que ens ha fet la vida als meus fills, al meu marit i a mi”, diu la Rosa, la mare egarenca del Kiril. Per als seus fills grans, de 23 i 28 anys, “és un germà. Pateixen i ploren per ell”.
A la llar del Luis i l’Àngels, els pares terrassencs de la Karina, la nena és “la pitofa de la casa”. Des dels 5 anys és la petita d’una família amb dos nois que ara tenen 31 i 37 anys i que han celebrat l’oportunitat de tenir una germana “meravellosa, oberta, que ha portat aire fresc a casa”, explica el Luis.
Aquests dies, el Kiril i la Karina s’han fet grans de cop. La guerra els colpeja i ha portat fins a l’extrem el contrast entre dos mons que conformen la seva vida.
L’ONG TANU ha portat a Nikopol queviures per a dos mesos
L’organització no governamental TANU fa 23 anys que treballa a favor de la infància desfavorida, primer d’Ucraïna i Bielorússia, i des de fa anys centrada en les zones amb risc d’exclusió social de la ciutat de Nikopol.
Nens i nenes es desplacen a Terrassa cada any a passar l’estiu i les vacances de Nadal, dues estades anuals que permeten als petits entrar en contacte amb “mecanismes emocionals normalitzats i amb models familiars que els ajudaran a projectar un futur millor”, comenta Josep Muñoz, president de l’entitat.
Alguns dels nens i nenes atesos per la fundació De Todo Corazón (TANU) a la ciutat de Nikopol, on treballa amb més de 60 infants
TANU viu pendent de l’escalada bèl·lica a Ucraïna, on ha enviat recursos perquè el seu centre a Nikopol “disposi d’aliments fins al mes d’abril. Quan ho vam fer no prevèiem la guerra. Ara esperem que el conflicte no redueixi aquest temps perquè es dispari la població que necessita ajut”.
Aliments per a les famílies de Nikopol a la seu de TANU a la ciutat ucraïnesa
“Si és així –apunta Muñoz– ens mobilitzarem per remetre més recursos”. De fet, el mes de gener l’ONG ha tramès diners a Ucraïna “perquè no es quedessin desemparats”.
L’ONG TANU està pendent de l’obertura d’un corredor humanitari “per poder portar els nens a Terrassa -explica el seu president, Josep Muñoz. Són 2-3 dies de viatge fins a Polònia o Romania”
Ahir la fundació De Todo Corazón, amb la qual TANU opera a Nikopol, repartia els lots d’aliments a les famílies. Des del centre “ens expliquen que la població viu amb ansietat, amb sirenes que sonen i amb por als refugis”. Muñoz recorda que la guerra ha paralitzat l’economia de la ciutat i ha “deixant sense ingressos les famílies que treballaven en negre”, cosa que ha incrementat la seva vulnerabilitat.
