19 de desembre. Primer diumenge de Quinto al Centre Cultural El Social, el lloc de referència de Terrassa per jugar al popular joc d’atzar nadalenc. Són les 18 hores de la tarda, fa fred i acompanya reunir-se per divertir-se una estona jugant al Quinto. Egarencs i egarenques pensen el mateix i van arribant amb grups d’amics, famílies i parelles, mentre respiren alleugerits per entrar dins del Social i notar l’escalfor.
Les mascaretes, la cua reglamentària per revisar que els passaports Covid estiguin en ordre i la meitat d’aforament permès en un local on el dia de Nadal arribaven a ajuntar-se unes 600 persones, revela que la pandèmia ha marcat les seves empremtes. Així i tot, els terrassencs no perden l’esperit tan característic del Vallès de retrobar-se i jugar, rient-se que a Barcelona no sàpiguen ni què és el Quinto.
La gent entra a compte gotes, agafa el seu cartó, depenent de la dificultat a la qual es vulgui enfrontar avui, si les blaves clares, que són les de primera veu (tota la fila amb les mateixes desenes, de 20, 30, 40, etcètera) o les blaves fosques, de segona veu, amb nombres alternats sense relació. Tampoc falten els cartons personalitzats, portats expressament de casa: amb colors vius que marquen requadres de 15 caselles, necessaris per fer plena.
Poc a poc, es va omplint la sala principal pel Quinto. Queden menys cartons i menys guixes. El cartell de “No llanceu guixes!” de la paret ja adverteix del que en ocasions passa al Quinto: la gent llança guixes contra qui guanya la partida! El Quinto avui havia començat silenciosament, amb gent demanant silenci per concentrar-se. Mica en mica, però, la tensió creix quan el lloro ja porta cantats bastants números i ningú ha picat encara a la taula.
Lluís Clotet
“El 21!” crida el lloro, i de seguida els assistents coregen “uuh, uuh!”. “Pelat 90!” i de seguida tothom coreja “L’avi”. “Pelat 10!” i en dècimes de segon la sala s’omple de “El més jove!”. I el més mític i adient: “El 25!” i tots criden: Nadaaaal!”. La sala ja és gairebé plena i tothom està assegut, menys el tímid passadís de gent que es crea cada vegada que un nou grup entra a la sala i s’uneix al joc, encara que sigui a mitja partida.
Se senten els típics cants i es palpen les cares de concentració, el repic sobre les taules i algú cridant “tongo!” de tant en tant quan algú guanya. Els més veterans ja acumulen sobre la taula monedes d’1 euro, preu establert per partida enguany al Social, disposats a jugar tota la tarda. I així és, perquè el Quinto no té hora, tanca quan la gent marxa, quan la gent ho decideix.
Totes aquestes petites coses formen part de la tradició nadalenca tan arrelada a Terrassa, creada per terrassencs i terrassenques que porten tota la vida jugant al Quinto i aquells que just comencen, com els nens petits presents a la sala, despistats perquè no entenen què passa però aprenent sense saber-ho un joc que els acompanyarà tota la vida.
Avui ha estat tarda del Quinto al Social, però els terrassencs tenen més llocs per escollir on atrevir-se amb el tradicional joc d’atzar. I és que, perquè parar la diversió, i a més a més si és marca Terrassa?
