[Laura Hernández i Marina Torras]
De la foscor de la dictadura a l’esclat de la Terrassa olímpica, la que es projecta al món a través del jazz i la cultura, i la que es transforma físicament, deixant enrere el gris dels carrers per estrenar-se en democràcia, soterrant el tren, personalitzant el centre i urbanitzant el parc de Vallparadís.
L’Arxiu Tobella va acollir ahir la presentació del segon volum del llibre “L’Abans Terrassa”, publicat per l’editorial Efadós, un recull gràfic del període 1965-1995. 856 pàgines i més de mil fotografies restaurades digitalment que recorren les tres dècades que van modernitzar la ciutat.
Primer Ajuntament democràtic, el 1979 / Manel Tobella- Arxiu Tobella
Coordinat per la fotoperiodista Montse Saludes, el llibre compta amb la col·laboració de set testimonis de la història recent de Terrassa. Experts en diferents disciplines són els encarregats de descriure àmbits com les festes i la cultura popular (Marc Galí); la política i la gestió municipal (Ferran Pont i Puntigam); els esports (Josep Cadalso); l’ensenyament (Màrius Massallé); l’economia i els serveis (Núria Beltran); l’urbanisme (Ferran Pont i Montaner), i la cultura i l’associacionisme (Mariona Vigués).
El llibre inclou les imatges de les primeres eleccions municipals de 1979, així com l’aprovació del Pla d’Ordenació de 1983, que va dissenyar la Terrassa d’avui.
“L’Abans Terrassa” 1965-1995 repassa el trasllat de les indústries als afores de la ciutat, la conservació del patrimoni històric i també la creació de la primera illa de vianants, amb la transformació de la plaça Vella. Il·lustrat amb el fons fotogràfic de l’Arxiu Tobella i amb algunes aportacions d’altres autors, el llibre mostra una realitat social i cultural de Terrassa rica i polièdrica.
La publicació recorre trenta anys que van marcar la història del segle XX.
Aleix Pons, president de l’Arxiu Tobella, acompanyat dels autors del llibre, del prologuista Roc Fuentes, i de la tinenta d’alcalde Núria Marín, ahir durant la presentació oficial del segon volum /Alberto Tallón
També en l’àmbit de l’economia, amb les vacances d’estiu pagades i l’arribada de les grans superfícies. I l’olimpisme. Terrassa va ser la ciutat més olímpica del món el 1964 i el 1992 va ser seu dels JJOO.
En l’àmbit cultural,”L’Abans Terrassa” ens recorda com la cultura ha estat “la riquesa immaterial de Terrassa”, apunta la coautora del llibre Mariona Vigués. Entre 1965 i 1995 van néixer els museus municipals, les escoles públiques, entitats com Òmnium Cultural, el Retaule Artístic i el Centre Cultural, entre molts altres.
Ahir, a l’Arxiu Tobella, la presentació del llibre va reunir els autors, l’editorial, l’entitat promotora i representants de diferents àmbits.
Roc Fuentes, autor del pròleg i protagonista polític d’aquells anys de transició i estrena de la democràcia, va recordar que “van ser anys de canvis extraordinaris i fonamentals” en tots els ordres de la vida. “No em puc estar de dir- va afegir- que la democràcia ens ha resultat una mica insuficient.”
Josep Cadalso
L’Olimpisme cosit com a cognom
L’esclat de la condició olímpica de Terrassa marca el període històric que analitza el llibre “L’Abans (1965-1995)” pel que fa a l’esport. Als Jocs de Tòquio 1964, la ciutat es va veure representada per 10 esportistes, els mateixos que havia tingut fins aleshores en tota la seva història. I va ser considerada la ciutat més olímpica del món, un eslògan que va fer fortuna i que encara avui està cosit com a cognom de la Terrassa esportiva.
Aquesta associació entre Terrassa i Olimpisme va esclatar amb la celebració a la ciutat del torneig olímpic de hockey dels Jocs de Barcelona 1992, una fita que suposa un abans i un després per a la ciutat, amb una resposta ciutadana admirable i un èxit organitzatiu i esportiu sense precedents. Aquells Jocs, a més, van actuar com a locomotora d’una gran transformació urbanística a la ciutat, sobretot a la vella zona esportiva de l’Abat Marcet, convertida en modern complex olímpic.
Però aquest període també suposa un canvi en el model esportiu amb l’arribada dels ajuntaments democràtics. La potenciació del paper de la dona i la modernització del parc d’instal·lacions, amb equipaments públics en els diferents sectors de la ciutat, són aspectes determinants en una realitat que s’enriqueix amb l’arribada de noves modalitats.
Feran Pont i Muntaner
“Un salt qualitatiu que ens posa a primer nivell”
Un canvi, un punt d’inflexió. L’urbanisme és un dels protagonistes del període 1965-1995 a Terrassa, recorda l’arquitecte Ferran Pont i Montaner. “En els anys 70 conflueixen dos factors –explica–: la crisi, que va portar estabilitat demogràfica, i la restitució democràtica. Van ser una oportunitat per revertir els dèficits i el creixement descontrolat de la ciutat.” La dècada dels anys 80 i 90 “van ser la de les grans obres, com el soterrament de Renfe i FGC, la variant de l’N-150 i el començament del Pla del Centre i del parc de Vallparadís”. Aquestes tres dècades han estat “un salt qualitatiu per a la ciutat i li han permès situar-se a primer nivell, tot i que encara queda molta feina per fer”. Pont recorda que a Terrassa “li costa sortir dels cicles d’eufòria i de crisi. Són alts i baixos que compliquen fer polítiques de llarg recorregut”.
Mariona Vigués
“La cultura ens ha projectat al món”
Els anys 60 Terrassa era “una ciutat desvertebrada que comença a canviar amb la lluita antifranquista”. Mariona Vigués ha investigat la història de la cultura i l’associacionisme en un període marcat per l’esclat de la societat civil. L’autora distingeix dues etapes: “Sortíem d’una cultura oficialista i, amb la democràcia, la riquesa cultural i l’associacionisme van fer eclosió, primer amb projectes municipals, però també amb les iniciatives de les entitats”. Moltes de les quals, com el jazz, “han projectat el nom Terrassa al món”.
Núria Beltran
“La indústria es diversifica i s’internacionalitza”
Sortir de l’autarquia va ser el preludi d’uns anys de transformació de la indústria i les empreses en l’àmbit local i nacional. “El 1975, amb la fi del franquisme, l’economia s’obre i impacta a la ciutat”, especifica Beltran. Els anys 80 són els inicis del pla de reconversió de la indústria tèxtil, alhora que la indústria es diversifica i s’entra a la Comunitat Econòmica Europea. Comença un procés d’internacionalització de les empreses, que suposa un repte. Als anys 1960-1970 s’implementa també la societat del consum, que evoluciona fins a dia d’avui. S’instal·len els supermercats i el comerç es transforma, arriben els electrodomèstics a les cases de manera global a Terrassa.
Ferran Pont i Puntiguam
“Després del franquisme, la política s’uneix ”
L’autor destaca dos períodes clau en la política i la gestió municipal de la ciutat: del 1965 al 1980 i del 1980 al 1995. Durant el primer període, la política en l’àmbit local i nacional estava dominada per la recuperació de la democràcia i autonomia. “Van ser anys de lluita, els últims anys del franquisme”, especifica Pont i Puntigam. Cap al segon període ja s’implementa la democràcia consolidada i creix la necessitat d’unir-se per transformar la ciutat. Els polítics de diferents partits, que en el franquisme potser havien treballat en clandestinitat, arriben a acords sobre la transformació urbanística, de la mà del Pla General d’Ordenació Urbanística de 1983.
Marc Galí
“Als 80-90 es consolida la festa al carrer”
La dècada del 1960 al 1970 va suposar un període històric de canvis culturals i socials importants, especialment per la sortida del franquisme. Segons Galí, destaca una “evolució en els hàbits de comportament dels terrassencs”, que marxaven a les segones residències i ja no es preocupaven de les festes tradicionals de la ciutat. La religió, que era el motor principal de la majoria de les festes populars, va perdre importància, i es va conservar a les festivitats nadalenques. La caiguda del franquisme va suposar les ganes de recuperar la festa al carrer, i entren nous actuants (Festa Major, Carnestoltes) i es consoliden les festes de barri i altres elements festius.
Màrius Massallé
“Es necessitaven més escoles, i renovades”
“El sobtat creixement demogràfic i l’arribada d’immigració van fer palesa la necessitat de crear més escoles a Terrassa”, explica Massallé. Neixen les escoles privades i “les escoles de pis”, és a dir, residències on els professors oferien classes. L’any 1970 s’implementa la llei general d’educacio (LGE), que imposa l’ensenyament obligatori i gratuït. L’any 1974 s’endega un pla d’urgència, que crea 9 escoles públiques de primària de barri, de les quals perduren la majoria, però que es troben allunyades del centre. Perdurava, també, la idea retrògrada de l’ensenyament del franquisme, per la qual cosa és necessària una renovació pedagògica.
