El nou desafiament de la sanitat pública és la salut mental, que reclama entrar a l’agenda política després que la pandèmia hagi disparat els trastorns psiquiàtrics i la demanda a les consultes. A la ciutat de Terrassa, el desequilibri entre els recursos i les necessitats es fa cada dia més palès, un problema ja ha arribat als despatxos de la conselleria de Salut.
L’Ajuntament ha traslladat a l’administració autonòmica les carències de la ciutat en salut mental en una reunió de treball amb la directora del Pla Director de Salut Mental i Addiccions, Magda Casamitjana. Una trobada en la qual ha demanat que desdobli el Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) de Terrassa, gestionat per Mútua i amb seu al CAP Rambla, “i que obri un servei paral·lel al Consorci Sanitari de Terrassa per arribar a més població”.
Terrassa proposa doblar el Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil amb l’obertura d’un nou servei al CST
La regidora de Salut Mònica Polo explica que la ciutat pateix, “un problema de llistes d’espera i manca de recursos” i que l’increment de la demanda amb la pandèmia, tant de nous pacients com de persones que han vist agreujar-se la seva patologia psiquiàtrica, fa que “els professionals no puguin arribar a tot, especialment a nens i joves, perquè estan desbordats amb la població adulta”.
La regidoria de Salut demana a la Generalitat que crei un nou CSMIJ al Consorci i que reforci “els recursos d’acompanyament als casos d’elevada complexitat”, en un context on repunten els brots de pacients tractats que estaven estables. “Creiem que aquest és un abordatge que no es pot fer només des de l’àmbit clínic i demanem una aposta pels recursos comunitaris, cosa que contempla el Pla de Salut Mental de la Generalitat”.
El Centre de Rehabilitació Comunitària en Salut Mental del carrer de Martin Díaz és un exemple de com els equips professionals es bolquen en l’atenció i com lluiten cada dia per evitar les llistes d’espera.
77 places hauria de tenir el Centre de Rehabilitació Comunitària. En té 57 i 9 pacients en llista d’espera
El centre, gestionat pel Consorci Sanitari de Terrassa, és l’únic servei públic d’aquestes característiques a la ciutat. Està dotat amb 57 places i ja atén 70 persones.
A una ciutat com Terrassa, la ràtio d’un centre de rehabilitació hauria de ser de 77 places (a raó de 3,5 per 10.000 habitants), vint més que les actuals. Amb la demanda disparada, el Centre de Rehabilitació ja acumula 9 pacients en llista d’espera, persones que necessiten les teràpies socials, esportives per desconnectar del patiment.
El centre atén població diana, persones amb diagnòstics específics com trastorns de personalitat, autismes, etc. També els deriven pacients amb tendència a la cronificació que pateixen esquizofrènies, trastorns esquizo-afectius, bipolars greus o depressions majors. Des d’abans de la pandèmia, comenta Gemma Garrido, coordinadora del Servei de Rehabilitació Comunitària, “també hem integrat el programa de primera intervenció en psicosis incipients en població jove”, un servei que intervé de manera precoç i que és “clau per frenar les recaigudes durant els primers cinc anys”.
Atenció diferenciada
Garrido comenta la importància “d’atendre els pacients joves de manera diferenciada” i fer-ho amb els recursos adequats. “Cada dia les necessitats són més”. El degoteig de nous pacients és constant i ara, en menys d’un mes hem rebut nou usuaris”, explica.
En les psicosis incipients en població jove, és clau reduir la recaiguda els primers cinc anys
Al Centre de Rehabilitació Comunitària hi treballa un equip de 13 professionals integrat per dos terapeutes ocupacionals, dos treballadors socials, un tècnic esportiu, dues monitores (auxiliars d’infermeria), una infermera i dos professionals de la psicologia clínica, a banda del personal administratiu. Necessitem reforços en teràpia ocupacional -comenta Gemma Garrido-, educadors, integradors socials i més professionals en psicologia clínica”.
La coordinadora explica que cada cop més “els pacients tendeixen a la cronificació” i la derivació al centre és una constant.
L’estadística diu que una de cada 4 persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. Ara, la pandèmia ha disparat les depressions, les pors i les ansietats i ha posat a l’aparador la realitat oculta de la salut mental.
1 milió de persones adultes té un trastorn mental greu a Espanya. El 6,7% de la població pateix ansietat
A Terrassa, la regidora Mònica Polo demana “una major participació dels municipis en el disseny dels recursos i en el Pacte per la Salut Mental, perquè som els coneixedors i els representants de la realitat de la salut mental al territori.
A la reunió amb l’Ajuntament de Terrassa, Magda Casamitjana ha anunciat la creació d’un servei d’atenció a domicili, integrat per quatre professionals, que s’integrarà al centre de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) de Mútua. També va anunciar la propera entrada en funcionament dels equips comunitaris d’atenció intensiva a la complexitat -equips Guia- entre els quals el que tindrà la seva seu a l’Hospital Parc Taulí, amb cobertura per la Regió Metropolitana Nord.
Un mural contra els prejudicis sobre la salut mental decora en clau reivindicativa el Club Social Ègara / alberto tallón
“Ara t’atenen per telèfon i tot són presses”
La Ruth ha sortit de la pandèmia amb depressió i reclama un tracte directe amb el psiquiatre. “Ara tot són agendes plenes, no tens temps d’explicar el que t’angoixa”
Té 48 anys i una llarga història de problemes mentals que ara, després d’any i mig de pandèmia, la situen davant d’un sistema sanitari “desbordat i fred, al que no pots explicar-li les coses més greus que t’angoixen”.
Ho explica en un recés de l’assemblea setmanal dels usuaris del Club Social Ègara, gestionat per la Fundació Privada Salut Mental Catalunya.
“Pateixo depressió des dels 14 anys i al llarg de la meva vida he superat un trastorn obsessiu compulsiu i he patit un brot psicòtic de trastorn esquizo-afectiu de tipus bipolar”.
El Club Social Ègara és una bombolla de felicitat per als usuaris amb problemes severs de salut mental
Medicada des dels 18 anys la Ruth, que accedeix a explicar-nos la seva història amb nom fictici, explica com la pandèmia l’ha desestabilitzat. “Sense oci, vaig engreixar i em vaig deprimir”.
Aixecades les restriccions, esperava “poder recuperar les visites amb el metge, poder parlar directament de les coses que més m’angoixen”. Fa tres setmanes va demanar visita i ara “m’atenen un cop a la setmana, els dilluns i per telèfon. Com que l’1 de novembre va ser festa, fa dues setmanes que no puc parlar amb el metge”.
La Ruth explica que “tot és molt superficial ara”. A l’altre cantó del telèfon “les agendes estan plenes i hi ha molta pressa. Parlen molt de pressa i no tinc temps d’explicar els temes més greus que em preocupen i que necessito que em tractin de mica en mica”.
Sente entrar en detalls, la Ruth explica que ara mateix l’angoixa especialment “les relacions amb els homes, amb la família i el dol que he passat per una ruptura sentimental”.
El tracte personal
La pacient considera “super important” el tracte regular i personal amb el professional de la medicina. “Si no-explica- et sents desatesa”.
La tornada al Club Social Ègara, on gaudeix amb les activitats, les sortides, les festes i els tallers, ha estat un salvavides per la Ruth. “Sóc molt sociable i m’ajuda moltíssim, perquè quan estic aquí desconnecto completament dels problemes i m’ho passo genial”. Veïna de Barcelona, ja havia participat en clubs a la capital catalana però “cap com aquest. Sort que hi ha aquests recursos. Sóm molt importants per pacients com nosaltres”. Ara, diu, “no canviaria el Club Social Ègara per res”.
El centre va néixer el 2015 com a servei social d’inclusió sociocomunitària per a persones amb trastorn mental. Té com a finalitat augmentar la participació i la vinculació amb la comunitat d’aquest col·lectiu. La iniciativa va ser impulsada l’any 2011 per l’Associació Salut Mental Terrassa.
El recurs rep finançament de la Generalitat de Catalunya i compta amb el suport de l’Ajuntament de Terrassa i la col·laboració dels recursos comunitaris i el teixit social de la ciutat.
