“La seva ànima queia lenta en l’endormiscament en sentir caure la neu lleu sobre l’univers i caure lleu la neu, com el descens del seu últim ocàs, sobre tots els vius i sobre els morts”. Així acaba el relat del dublinès James Joyce “Els Morts”, portat al cinema per John Huston l’any 1987. I és que la literatura, el cinema i l’art en general han sentit sempre fascinació pel tema de la mort, una realitat que continua essent força tabú per a la majoria de societats, especialment les occidentals.
Dilluns, el Cementiri de Terrassa s’omplirà, com tants altres, de visitants ocasionals que s’aproparan a “aquella regió on habiten les hostes dels morts”, que deia Joyce. Cada vegada hi va menys gent als cementiris. Les ànimes estan cada vegada més soles. El de Terrassa és d’aquells que desperta una especial fascinació en el visitant encuriosit. Potser per ser un dels que posseeix una de les més rellevants obres de mosaics de Catalunya. Potser perquè alguns, especialment dones grans, hi passen molts dies a canviar les flors de la tomba del marit. O d’aquell fill que se’n va anar abans d’hora i va deixar una ferida que mai no es tancarà. Tot i que ho sembli.
Abans, la gent anava més sovint a veure les ànimes de que parla Joyce. A parlar-hi. A tenir-hi converses íntimes. O a fer companyia. O a fer-se companyia. Ara, un dia qualsevol, a la darrera hora de la tarda i la primera de la nit, regna la buidor.
A la fossa comuna, represaliats de la Guerra Civil, perdedors tots ells, van ser-hi sepultats per la negra nit del franquisme. Sempre els duen algun clavell o es fan inscripcions en una tàpia que fa dècades va ser un tristíssim mur d’afusellament.
El jove del banc
Però no és estrany veure-hi algun jove assegut en un banc, davant d’un munt de nínxols del “model terrassa”, dissenyats per l’arquitecte local Jan Baca i exportats arreu del món, que llegeix un llibre de poesia. Els cementiris, menys per Tots Sants, els habita gent solitària, o que se sent sola, o que busca la soledat, o que li agrada la soledat.
Mia Pérez Tolrà, guia del Museu de Terrassa, és una de les persones que coneix més bé el cementiri, creat l’any 1932. La gent va més que abans al cementiri? La Mia es posa a riure i respon amb una pregunta: Quant fa que no vas a dur flors a un cementiri?
Abans, els cementiris els teníem més a l’abast. Igual que segueix passant als poblets petits, eren una mena de prolongació més o menys organitzada de la parròquia. També a Terrassa passava, a l’actual plaça Vella o a les Esglésies de Sant Pere. Després va arribar, però, l’obligatorietat de construir els “camposantos” extramurs de les ciutats.
Processons a ple sol
I va ser així com l’any 1835 es va estrenar el primer cementiri municipal de Terrassa, situat al costat del torrent de Vallparadís, a la zona actualment coneguda com a Cementiri Vell. No es va desmantellar fins a l’any 1967. Queden encara documents gràfics de les processons de gent i carros que havien de travessar el torrent de Vallparadís, cremats pel sol, per anar des de l’església on s’havia celebrat la cerimònia fúnebre fins a la necròpolis. No és en va que el carrer que menava al cementiri es deia i es diu carrer de la Igualtat. Era un símbol que, davant la mort, rics i pobres som iguals.
Durant més de tres dècades va conviure amb el nou complex funerari de Torrebonica, construït amb voluntat majestuosa. Té més de 30 mil habitants. Els morts hi descansen en les respectives sepultures per a la inhumació de fèretres (nínxols, hipogeus, tombes i panteons), així com de cendres, una de les modalitats que va guanyant terreny.
Va costar desmantellar l’antic cementiri. Com explica la Mia, “molta gent era reticent a desenterrar els seus morts”. L’any 1967, el cementiri va passar a ser un de sol.
La ciutat dels morts
Aquesta ciutat dels morts sovint invisible en el nostre dia a dia amaga tresors arquitectònics de tota mena, des del temple clàssic de la família Alegre de Sagrera (1921) fins al panteó amb nínxols de la família Escudé (1939), passant per la capella romànica de la família Roig (1942) o el mausoleu de la família Mauri (1965). Un dels principals panteons és obra de Josep Maria Soteras, que va ser un dels arquitectes del Camp Nou.
Com a totes les urbs, les classes socials hi viuen obedientment ordenades, arrenglerades. I la classe popular és la que té menys gust per a l’ostentació. Un dimecres de tardor, un home de mitjana edat busca sota el sol de mitja tarda el nínxol de la seva mare. Fa temps que no la va a veure. No recorda el lloc exacte i es perd pels carrerons infinits d’aquesta ciutat de les ànimes. Arriba finalment a la zona dels nínxols de Jan Baca (blocs 201-218). És allí.
Qui coneix perfectament l’entrada en particular i el cementiri en general, perquè hi va viure diversos anys, és en Domènec Casas, el vetllador del cementiri. El seu pare es dedicava a l’ofici d’enterramorts i en Domènec va seguir les seves passes. Les ha vist de tots colors. Aquest lloc ha marcat la seva infantesa. El dolor i la mort formen part del seu paisatge vital, de la seva normalitat més íntima.
Hostes il·lustres
A diferència del cementiri Père-Lachaise de París, al de Terrassa no es venen guies per localitzar les tombes de Jim Morrison o Édith Piaf. Però tenim els nostres morts il·lustres. Hi van trobar repòs Anna Murià, l’escriptora i primera periodista de l’Estat Espanyol, que està enterrada al costat del seu company, el poeta Agustí Bartra. Després de l’exili a Mèxic, aquests dos barcelonins van traslladar-se a viure al carrer Avinyó, al barri del Segle XX. Tenen de veïna la insigne fotògrafa “avant la lettre” Joana Biarnés.
La foto que no envellia i el guarda poruc
Com totes les necròpolis, la de Terrassa ha viscut durant els seus gairebé 90 anys d’història anècdotes de tots els colors. Una de les més recordades, una mena de llegenda urbana, era la de la fotografia d’una noia que no envellia malgrat el pas del temps. Darrere el que alguns hi van veure algun truc del més enllà hi havia una explicació senzilla: el vidre que la resguardava era tan hermètic que la foto es mantenia com el primer dia. L’anecdotari ens parla també de l’ensurt que es va endur un bon dia el guarda nocturn del cementiri. Un lladre va saltar la tanca del cementiri i li va caure al damunt. Tots dos van començar a córrer esperitats.
