Col·leccionar segells de capitals des de petit el va portar a descobrir la seva passió: viatjar, i què millor que amb el periodisme. El seu primer contacte amb la guerra va coincidir amb la carrera universitària, quan un viatge a Turquia enmig del cop d’Estat de 1980 va hipnotitzar-lo. Des de llavors, amb una càmera a la mà i aprenent sobre el terreny, Gervasio Sánchez ha viatjat arreu del món vivint la guerra en imatges. La seva passió l’ha portat a rebre nombrosos premis. El més recent és el IX Premi de Periodisme «Càtedra Manu Leguineche» per cobrir la pandèmia a Aragó, primera vegada que s’ha endinsat dins del periodisme local. Divendres va visitar l’Arxiu Comarcal de Terrassa per oferir la conferència “Maldita la guerra”, en una activitat organitzada per Xafa’t (Xarxa fotogràfica de Terrassa) dins del festival Emotiva.
D’on va néixer la seva passió per la fotografia, i per què en blanc i negre? Va ser un procés evolutiu. Mai havia pensat portar la fotografia a nivell professional, només volia documentar el que veia. Vaig ser el meu propi mestre, i vaig cometre molts errors fins que vaig trobar-me amb els millors fotògrafs del món. A vegades, no em calia portar la càmera, només observant-los ja aprenia lliçons de vida.Gilles Peress, fotoperiodista francès, va ser la meva revelació i un abans i un després per la meva carrera. Vaig coincidir amb ell a Perú i va ser molt crític amb les meves fotografies. Em va dir dues coses claus: que havia de buscar la meva manera d’explicar les coses; i que fes les fotos en blanc i negre.
Com explica la guerra a través d’imatges? La guerra no es pot explicar. Ningú veu la guerra igual, cadascú té la seva singularitat i la veu d’una manera. He parlat amb gent que ha viscut la mateixa guerra i me l’han explicat de manera completament diferent. La guerra no és un fotograma, no són noranta línies o 5.000 caràcters. No és una crònica d’un minut a la televisió ni a la ràdio. Són 24 hores de cada dia, mes, any i dècada. Fixa’t en Afganistan: país en guerra des de fa 41 anys, amb una mitjana de vida de 47 anys. Costa parlar amb algú que encara recordi el seu país en pau. Per què la gent dona suport als talibans? Perque imposaran la pau i l’ordre, encara que sigui un règim atroç. Els afganesos ho prefereixen abans que seguir amb més anys de guerra. No t’explicaran la guerra de la mateixa manera que te la podria explicar jo.
Com es viu una guerra, i com decideix què capturar i què no? Les guerres sempre són horribles. He viscut moments molt durs i celebro que estic viu, quan amics no van tenir tanta sort. Mai m’he volgut quedar amb la part negativa de la guerra. Prefereixo capturar els moments després de l’horror i els bombardejos, fotografiar la felicitat després d’un tractat de pau. Vull veure com reneix la vida.
Creus que les guerres han evolucionat, i també la manera d’explicar-les? Hi ha una evolució positiva pel que fa als sistemes de transmissió. La cobertura que vaig fer dels Balcans, on vaig passar-me mesos, hagués estat molt millor si l’hagués pogut narrar en directe. Ara és més fàcil cobrir les guerres, però això no vol dir que es cobreixin millor. S’han de cobrir amb la mateixa passió, rigurositat i actitud que fa 50 anys. Avui dia tenim mala salut informativa, el periodisme de qualitat ha passat a un segon lloc, tot i que les guerres segueixen sent igual de cruels.
Quina és la vostra pròxima parada a escala internacional? El 30 d’octubre acabo de fer conferències i volo cap a Afganistan. Tinc 62 anys i segueixo amb la mateixa passió de sempre. Mai he anat a la guerra per rebre premis o fanfarronejar. Vaig sacrificar una feina estable per la llibertat de cobrir el que volgués, i seguiré fent-ho fins que pugui.
Què és per vostè el periodisme? I la fotografia? Un bon periodisme ha de desafiar els poders fàctics i mostrar a temps real el què passa, encara que molesti al poder. La fotografia ens ha de permetre entendre millor el món contemporani, convertir allò llunyà en proper.
