Va exhalar l’últim sospir en la seva butaca, al costat de la seva família, envoltat “d’una biblioteca monumental”, en paraules del seu amic Antonio Pérez Roldán. Ha mort Francisco Lucio, escriptor de Terrassa, escriptor de Roquetas de Mar, localitat d’Almería on es va acomiadar del món el que per a molts va ser el poeta més important de Terrassa en la segona meitat del segle XX, almenys en espanyol. Tenia 88 anys.
Lucio va morir dissabte passat en la mateixa població on l’any 1933 va néixer, a Roquetas de Mar. Fill d’una humil família de pescadors, es va traslladar a viure a Terrassa el 1945, després de viure quatre anys en una llar infantil d’Auxilio Social als afores de la ciutat d’Almería, i aquí, a Terrassa, va residir fins al 1998, quan es va jubilar. Unes setmanes després d’acabar la seva vida laboral, va tornar al seu poble de pescadors.
A Terrassa va deixar un rastre d’amics i vivències, de pàgines escrites, de savieses. Francisco Lucio va ser repartidor de periòdics, empleat de Telefónica, auxiliar administratiu, professor, funcionari, advocat i periodista, com destaca el seu amic. Lucio va treballar en el diari Tarrasa Información i va dirigir, entre 1960 i 1962, “Sesiones de Poesía Siglo XX”, que Antonio Pérez resumeix com a “actes mensuals divulgatius de la millor poesia espanyola contemporània, que incloïen la poesia catalana i la hispanomericana”.
Entre 1955 i 1959 va publicar tres llibres que després, exigent com era amb si mateix, va repudiar per considerar-los mers “quaderns d’aprenentatge”. Per a Lucio, la seva trajectòria poètica, quant a bibliografia, comença amb “Perdido por el tiempo” (1964) i prossegueix amb “La nube y el viento” (1966). Després arribarien “Concierto provisional” (1977), “Tiempo sin redención” (1984), “Tiempo y dolor” (1999) i “De camino” (2001).
Va ser periodista a “Tarrasa Información“, on va exercir de redactor en cap, de 1962 a 1968 i després va col·laborar com a crític literari en revistes de gran prestigi, com a Ínsula, Poesía Española, Cuadernos Hispanoamericanoss, Taifa, El Ciervo i Quimera, i l’any 1972 va col·laborar en la fundació de la revista Camp de l’Arpa. Al costat de l’amic Antonio Pérez va editar, entre 1996 i 2004, la col·lecció “Alandar. Cuadernos de Poesía”, que va donar a llum vint números.
Francisco Lucio, poeta i melòman, crític literari, creador amb pocs parangons a Terrassa, autor d’una extensa literatura epistolar, va escriure molt més del que va publicar. Deixa “una copiosa obra inèdita“, segons Pérez Roldán: cinc poemaris (“El muerto”, “La espinela cotidiana”, “Sonetario“, “Hojas secas” i “Umbral de la muerte”), dos llibres autobiogràfics en prosa (“La calle del silencio” i “Años de una vida“) i molts treballs, també en prosa: això que ell deia “notas“. Les tenia “simples” i “errátiles”, i “mínimas“. Eren retalls de vida i lectures, que per a ell venia a ser el mateix, o comentaris musicals, fins i tot de rerefons polític. I deixa molta correspondència, cartes quilomètriques, curulles de literatura. Francisco Lucio es cartejava amb grans de la literatura espanyola, amb Mercè Rodoreda, per exemple. I amb Vicente Aleixandre. Francisco Lucio, roquetero i terrassenc, deixa un llegat ingent, una mirada sàvia de lletres. Ha marxat una figura de les lletres de la nostra ciutat.
