Enric Cama
En la llarga història del moviment obrer de la nostra ciutat destaquen dues grans vagues que van deixar una profunda empremta: les vagues de 1910 i de 1970, exemple de lluita, d’organització i de solidaritat. La de 1910 es va produir a Ca l’Humet i la de 1970, a l’AEG. Enguany commemorem el 51è aniversari d’aquesta amb la col·locació d’una placa en el recinte on estava situada la fàbrica. Estava previst col·locar la placa l’any passat quan es commemorava el cinquantenari, però la pandèmia ho va impedir. La col·loquem ara.
A Terrassa, a principis de 1970, es vivia una forta tensió social i el malestar s’estenia entre els treballadors i treballadores. Els obrers del tèxtil van decidir no firmar el conveni i el 26 de febrer uns 800 enllaços sindicals insinuen a la patronal una possible vaga. El sector del metall prepara protestes i el de la construcció es mobilitza per donar suport a la plataforma reivindicativa del conveni. L’alumnat d’enginyeria fa vaga i en les assemblees mostra un raonament enfrontat a la dictadura. Es declara una vaga a l’empresa de filatura Laver Shappe. Treballadors de l’AEG participaren en un moviment de solidaritat amb els companys d’aquella indústria. Però serà en l’AEG, la més important del ram del metall, on es produirà el conflicte laboral més dur que Terrassa havia vist mai, si exceptuem el de 1910.
Com explica Josep Lluís Lacueva i Moreno en el llibre “Combat per la Llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)” escrit amb Lourdes Plans i Manuel Márquez, l’AEG, amb 1.800 treballadors, era un dels punts forts del moviment obrer local. Des de mitjans dels anys seixanta les CCOO hi tenien una forta presència. El 28 de febrer de 1970, amb motiu d’haver assistit a una gran assemblea sobre qüestions retributives i la negativa a fer hores extraordinàries, dos dirigents de CCOO i militants del PSUC són acomiadats.
El 2 de març, els treballadors es declaren en vaga i exigeixen la readmissió dels càrrecs sindicals i poder fer assemblees dins de l’empresa. Davant la negativa de la direcció, es concentren envoltats per la Policia Armada, que intervé per dispersar-los. Es produeixen xocs violents. Hi ha ferits i detinguts. Havia començat el conflicte, que duraria 55 dies.
Manifestacions
La solidaritat es va estendre. En molts centres de treball es fan aturades per exigir la readmissió dels dos càrrecs sindicals. Els barris propers a la fàbrica es constitueixen en suport important, especialment Ca n’Anglada. La seva església parroquial, Sant Cristòfol, es converteix en el lloc per celebrar les assemblees. Col·lectes de diners, piquets informatius, concentracions i manifestacions proliferen per la ciutat. En sectors cristians, encapçalats per capellans de Ca n’Anglada i Sant Llorenç, s’organitzen tancades de familiars i amics dels represaliats a l’església del Sant Esperit i, fins i tot, a la Catedral de Barcelona.
El 6 de març la direcció de l’empresa suspèn les activitats productives, declara el locaut i enfronta la situació amb una intransigència que fa preveure un llarg conflicte. La vaga durarà fins al 5 de maig, quan la premsa local publicarà: “El conflicto de AEG ha quedado resuelto”. Durant el temps que va durar la situació, un Comitè de Vaga va assumir la direcció del moviment, però al mateix temps el Jurat d’Empresa també es constituïa com a punt de referència de la vaga, discrepant molts cops entre els dos nuclis sobre l’orientació del conflicte. Malgrat les divisions, la vaga va constituir una de les experiències més dures que Terrassa havia viscut durant la dictadura franquista.
Les necessitats econòmiques, la repressió policial i la coerció de la direcció, així com la divisió, van fer que molts s’anessin reincorporant a la feina. El 5 de maig l’aturada es va donar per acabada. Es pot parlar de derrota si tenim en compte que no es van obtenir cap de les reivindicacions i que la repressió per part de l’empresa va ser duríssima: 71 acomiadaments directes i 14 persones detingudes i empresonades. Però cal valorar que el conflicte va representar un punt d’inflexió en les formes de lluita del moviment obrer terrassenc, i un impuls a la conflictivitat creixent durant els darrers anys del franquisme. El 2021, la ciutat recorda aquella vaga i el moviment obrer la commemora.