Terrassa és la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants. I en nombre de gossos, doncs el creixement de població humana va de la mà, en aquests temps, amb l’increment de la xifra d’animals de companyia. Dades concretes no n’hi ha, però sí aproximatives. A Terrassa hi ha censats 9.485 gossos, però aquesta xifra constitueix només una part, a penes el 37%, de la població canina real. Com a mínim, i segons dades del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, a la ciutat hi ha 25.144 gossos. O sigui, tenint en compte que Terrassa frega els 224.000 habitants, hi ha un gos per cada nou persones (per cada 8,9 per ser exactes). L’obligació del registre i el cens és una de les informacions que aquests dies difonen informadores ambientals de l’Ajuntament.
La proporció de cans a Terrassa és semblant a la de Sabadell (un per cada nou ciutadans), Badalona (un per cada 9,92) i la ciutat de Barcelona (un gos per cada 9,8 habitants), però superior a la de l’Hospitalet de Llobregat (un per cada 12). Només Mataró supera a Terrassa a la regió metropolitana de Barcelona: un gos per cada vuit humans. El dèficit en el cens, però, és un denominador comú. A la nostra ciutat, a l’Ajuntament li consta l’existència de 9.485 gossos.
“Què farem amb aquest Pink Floyd?”, va preguntar en to retòric la dona de Francisco Gómez quan aquell gos de mirada bondadosa va arribar per primera vegada a casa. I es va quedar amb el nom de reminiscència de la banda de Gilmour i Waters, escurçat, això sí. Es diu com la meitat del nom del mític grup de rock. Es diu Floyd. Floyd està censat a Terrassa? Perquè Francisco reconeix que no ho sap. Xip sí que té, sí, i fins i tot Instagram propi, però… Floyd rosega uns pals mentre Francisco atén a Belén Ojeda i Elisabet Martí, les dues informadores ambientals de l’Ajuntament que aquestes setmanes duen a terme una campanya divulgativa en parcs de Terrassa per a conscienciar als amos de gossos de les seves obligacions: recollir les caques dels seus animals, procurar que no orinin en fatxades ni mobiliari públic, portar-los lligats. I censar-los.
Said Ilyas és el responsable de la campanya. El dia en què Diari de Terrassa acompanya al duo d’informadores l’acció divulgativa té lloc en el Parc del Nord. Però la intenció de l’Ajuntament és arribar a quants més espais públics millor. Sobretot, als quals s’han referit veïns molestos per aquests gossos que es pixen en les façanes o el mobiliari urbà, o per aquests als quals els seus amos deixen solts.
Els gossos no poden ser als parcs infantils i per a circular amb llibe tat, sense lligams, disposen dels pi- picans. D’això s’informa en aquesta campanya. I de la necessitat de censar a la mascota “perquè és molt important controlar la població animal per a implementar les polítiques públiques en aquesta matèria”, destaca Said Ilyas.
Les informadores
Belén Ojeda Fernández (43 anys) i Elisabet Martí Cerdà (45), adscrites a aquest projecte mitjançant un pla d’ocupació, conversen amb Francisco, que atén amb amabilitat les indicacions i explica que deixa a Floyd solt en les zones de lliure circulació i en el bosc, però mai en parcs urbans, perquè sap que l’instint caní portarà a Floyd a acudir a la crida d’un tros de pa. “És el seu treball”, fa broma Francisco.
Belén i Elisabet han parlat abans amb una jove que ha deixat deslligat al seu gos negre al Parc del Nord. Sí, sí, el lligo, ha assegurat la jove. Però als cinc minuts, i en els nassos de les informadores, el deixa sense lligar una altra vegada. I així segueix una hora després mentre la jove mira el mòbil. Belén i Elisabet només informen, no tenen potestat sancionadora, però ambdues aconseguirien un sobresou si poguessin cobrar pel seu compte cada dia alguna multa. Amb tot just uns dies de treball en aquest camp, ja s’han adonat que molts amos de gossos fan el que els dóna la gana, i amb arguments autojustificatius heterogenis. Un ancià els ha dit que porta sense lligar al seu ca perquè vol un pipican en la seva zona i l’Ajuntament no el crearà, ja ho sap ell.
Hi ha alguns que es queixen de tot “i que culpen sempre al veí de fer-ho malament”, i altres que reconeixen que cometen una infracció “però pitjor ho fa l’Ajuntament, perquè no ha retirat encara aquesta tanca com li hem demanat”. I alguns es fan els bojos i ni miren a les informadores quan aquestes s’acosten a ells: “un noi ens va tractar a l’avinguda de Jaume I com si fóssim transparents. Només volíem informar-lo…”, recorda Belén. Altres usuaris, tanmateix, les feliciten pel seu treball. I això omple.
Els comportaments incívics de molts responsables de cans no els sofreixen només altres ciutadans sense gossos, sinó també altres persones que sí que compleixen les normes, sí que porten lligades a les seves mascotes i sí que recullen els excrements dipositats pels seus animals. A Can Roca, les informadores van conèixer una dona que deia sofrir ansietat per l’assetjament d’altres gossos al seu, al qual posa morrió. Són els altres, sense lligar, els que el provoquen i és ella la que s’emporta els disgustos.
“Sí, sí, ho pensaré això de censar- lo”, apunta un home quan se li explica que de poc serveix demanar pipicans si l’Ajuntament no disposa d’un cens d’animals domèstics en tal zona que avali la necessitat d’una instal·lació així. La taxa no és alta: 15 euros a l’any. “Això ens ho gastem en bosses per a recollir les caques”, reflexiona Francisco Gómez. Uns altres no són tan comprensius i opten per una actitud de pinxo, com aquell individu que va deixar anar a Belén i Elisabet que no pensava posar morrió al seu gos, considerat potencialment perillós, “perquè ja pagava assegurança”.
“Bon dia, venim de l’Ajuntament. Fem una campanya divulgativa per a recordar…”. Belén i Elisabet desgranen les obligacions principals: el cens, els excrements, el morrió per a alguns gossos, l’obligatorietat de portar lligades les mascotes. Jonathan Luque porta lligat a Roi, un nerviós malinois (pastor belga) de 8 mesos del qual s’ha fet càrrec perquè el seu anterior amo li ho ha cedit. Roi és un gos de competició i el seu propietari ha deixat aquests quefers, i Jonathan és el nou ensinistrador. És un pou de saviesa canina i elles informen de les disposicions primordials de l’ordenança i ell parla de gossos, de la disciplina en la qual competirà amb Roi quan estigui preparat, de com s’han diluït en els últims anys les races pures com les dels qualificats de “gossos potencialment perillosos” (PPP). Està convençut que la perillositat d’un gos és relativa i s’assenyala el cor per a explicar per què un ca pot comportar-se amb violència. Depèn de l’educació rebu- da, ve a dir, més que de la genètica.
Amos despreocupats
“Bon dia, som…”, repeteixen les informadores a Eric Molist, un jove que porta lligats els seus tres gossets i es queixa del problema que té amb altres gossos als quals els seus amos deixen al seu albir. “Aquí gairebé ningú els lliga”, diu Eric: “moltes vegades haig de marxar amb els meus perquè uns altres comencen a córrer. Els seus propietaris no els controlen. Es posen a mirar el mòbil i es despreocupen dels animals. I sóc jo el que té un problema”.
Belén i Elisabet es retiren. Avui han informat desenes de persones sobre les seves obligacions envers les seves mascotes. No temin, no tenen capacitat sancionadora, però sí que informen de les sancions que els hi poden caure si no porten lligats als seus cans o no recullen els seus excrements, o no els censen. Això d’aquestes dones té mèrit. Més, si cap, això de Belén Ojeda. Si s’aparta amb prudència i discreció del seu gos mentre l’informa no és per falta de respecte. Belén és al·lèrgica als gossos. Però aquí està, al costat d’Elisabet, informant “perquè entre tots trobem l’equilibri de convivència”, apunta Said.
