Si un policia és agredit en acte de servei, incidència bastant comuna, i arribat el judici l’acusat resulta ser insolvent, qui paga la indemnització per les lesions i les seqüeles? A tenor del que han dictaminat dos òrgans judicials en poc més d’un mes d’interval, l’administració pública de la qual depenen les víctimes. En aquests dos casos, l’Ajuntament, que ha estat condemnat a pagar les reclamacions plantejades per sengles membres de la Policia Municipal.
La reivindicació era llarga i per a la plantilla suposa una victòria en una batalla de plets que va establint precedents. Segurament hi haurà més resolucions en uns mesos, perquè un tercer guàrdia està pendent de l’assenyalament de judici per al seu cas i altres dos funcionaris més estan immersos en procediments administratius pel mateix motiu. Quan s’esgoti aquesta via administrativa, podran acudir als tribunals com han fet els dos companys que han guanyat els seus litigis a l’administració local.
De fet, la jurisprudència reconeix ja el dret dels recurrents a percebre la indemnització per part del Consistori, per la qual cosa les demandes tenien des del principi gairebé totes les de guanyar. Però l’Ajuntament de Terrassa va desestimar els recursos administratius, per la via interna, i els demandants van passar pantalla i van resoldre acudir a la justícia ordinària.
Una de les demandes va ser interposada al juny del 2019. La seva quantia era de 56,47 euros. La defensa del policia va sol·licitar que s’estimés la demanda per silenci administratiu positiu i, de manera subsidiària, que s’estimés igualment per una altra raó: pel principi d’indemnitat, perquè el reclamant tenia dret al fet que la seva “empresa”, en aquest cas l’Ajuntament, li abonés la indemnització que considerava pertinent. En una intervenció policial, una persona (un menor) havia causat lesions a l’agent. Però el jutjat de menors que va veure el cas va declarar al noi insolvent: va pagar 33,53 euros dels 90 que havia de pagar.
El Consistori es va oposar a la demanda i va al·legar que no es podia estimar la pretensió per silenci positiu i que no es complien els requisits per a reconèixer la responsabilitat patrimonial de l’administració municipal. L’Ajuntament va agregar que la normativa no establia l’obligació d’abonar la indemnització que havia de pagar un tercer, “sinó l’obligació si es fes càrrec de les despeses de curació i de les retribucions en cas de baixa”.
El jutjat contenciós administratiu número 12 de Barcelona dóna la raó al demandant. Descarta, això sí, l’argument del silenci administratiu, però estima la pretensió sobre la base de l’assumpte nuclear: el dret que assisteix al policia. Aquest és, com diu la sentència, “el fons de l’assumpte”.
Estava molt recent una resolució del Tribunal Suprem, que al juliol passat, en un assumpte anàleg protagonitzat per mossos d’esquadra, establia que la pròpia administració havia de rescabalar els danys i perjudicis soferts per policies en l’exercici de la funció pública, sempre que no mediés dol o negligència. El principi en què se sustentava la decisió era el de rescabalament o d’indemnitat. El dret dels funcionaris ve des de lluny, perquè un reial decret de 6 de setembre de 1882 ja estipulava tal principi. La sentència del Suprem, que confirmava la doctrina d’una altra, també de l’alt tribunal, fixava jurisprudència abundant en els fonaments jurídics: el principi de rescabalament o d’indemnitat és general i regeix per als empleats públics.
Una altra sentència del Tribunal Suprem, també dictada en el 2020, va dirimir el cas d’un policia local de Barcelona que reclamava diners per haver sofert lesions que el causant no va pagar per ser declarat insolvent. La resolució era clara: la indemnització a policies locals en aquests casos “se subsumeix en el principi general” esmentat.
Breu i precís
El fonament per a l’estimació del recurs del guàrdia terrassenc és breu i precís, tenint en compte els precedents citats: “Per aplicació d’aquesta doctrina jurisprudencial, procedeix reconèixer el dret del recurrent a percebre de l’Ajuntament de Terrassa la indemnització de 56,47 euros reclamada, a més dels interessos legals”. I afegeix la magistrada: “No pot dir-se que l’administració ja hagi indemnitzat al recurrent pel fet d’haver-li abonat les seves retribucions o d’haver-li abonat les despeses de curació”. No es tracta de compensar una pèrdua de retribucions, sinó d’indemnitzar per danys personals soferts.
Aquesta demanda va ser estimada en una sentència dictada el 7 de desembre passat. Poc després, el 19 de gener, una altra resolució, aquesta del jutjat contenciós administratiu número 17 de Barcelona, acceptava el recurs presentat per un altre policia municipal de Terrassa que l’11 de febrer del 2019 havia reclamat una indemnització a l’Ajuntament fets semblants.
El guàrdia va sofrir danys en un servei. Al novembre del 2018, un jutjat va declarar insolvent al condemnat. L’agent va presentar una reclamació al Consistori, però la pretensió va ser desestimada: segons l’Ajuntament, no existia silenci administratiu positiu i no es donaven els requisits per a assumir una responsabilitat patrimonial. També va al·legar el Consistori que l’assumpte havia prescrit.
Cas clar
El magistrat sosté que no hi ha prescripció. D’altra banda, el cas és clar i simple, argumenta: el policia va sofrir una lesió en acte de servei, una sentència va determinar l’import del mal (la quantia no ha transcendit) i va condemnar al seu autor a pagar indemnització. Després es va dictar un acte d’insolvència.
Per al magistrat, l’administració no ha entès (tampoc la seva companyia d’assegurances) que el procediment no té relació amb un supòsit de responsabilitat patrimonial pels fets, sinó amb el principi d’indemnitat dels funcionaris, “garantit per llei”, que és cosa diferent. I aquest tipus de supòsits, afegeix la sentència, “ja es troben àmpliament resolts per la jurisprudència” en resolucions que concedeixen la raó als demandants.
Poc més es pot dir: en virtut de la jurisprudència, “ha d’estimar-se la demanda” i resulta innecessari examinar serrells com el del silenci administratiu positiu. Segons la sentència, el guàrdia té raó i l’Ajuntament ha de pagar-li la quantitat reclamada, més els interessos legals des de febrer del 2019, i ha d’abonar també les costes del judici.
