A Marina Lucero li fa molta pena abandonar l’hort. L’adjudicatari és un fill seu, però Marina, de 70 anys, ha treballat també de valent en aquesta parcel·la en la qual mira amb ulls de moixaina les cebes mentre assumeix la llàstima de deixar aquest tros de terra que la família ha llaurat en els últims tres anys.
“Ens han dit que hem de deixar-ho al març o abril, però no sabem el perquè”, apunta. “La majoria dels que som aquí mengem d’això i ens fa falta. A més, no és el mateix comprar els productes que plantar-los i fer-los créixer”, diu mentre va de costat a costat de la parcel·la. I això que la família ha viscut, com gairebé tots els usuaris del recinte, l’assot dels robatoris. Marina va plantar coliflors i li van ser arrabassades la majoria. Va plantar tomàquets, i el mateix. També li van desaparèixer eines i fins i tot les caixes de plàstic per a transportar els fruits del camp. Marina és mare de quatre fills.”tres casats i un solter”, subratlla.
Calça botes d’aigua mentre treballa i desgrana les paraules amb el dolç accent que conserva de l’espanyol del seu país d’origen, l’Equador, des d’on va arribar a Espanya fa 23 anys. Porta 15 a Terrassa. Quan acabi la jornada en l’hort, recollirà les coses i caminarà per la sendera de terra fins a la parada de l’autobús de la línia 1, amb el qual es mou per acudir a un hort que en uns mesos haurà de deixar. “Em fa molta pena”, repeteix. Amb els seus quatre veïns més pròxims intentarà aconseguir un altre hort en una altra zona. Per a continuar veient créixer els seus tomàquets, les seves cebes, el fruit de la terra llaurada.
